Kunsthistorisches Museum (3): autoretrats

No, aquest autoretrat de Picasso, un dels penúltims quadres que va pintar, no el trobareu a Viena. Prové de Tòquio i encara fins diumenge el podreu veure a l’exposició “Yo Picasso” del museu que l’artista té dedicat a Barcelona. En algun lloc he llegit que l’expressió del pintor mostra com s’encara a una mort imminent. En tot cas és del més interessant d’una exposició possibilista i escassa, on abunda el material del propi museu (prou conegut o merament anecdòtic) i algunes peces que només de forma molt laxa es poden considerar autoretrats. Encara així és interessant seguir com Picasso va anar modificant la seva idea d’autoretrat al llarg de la seva dilatada vida i com la va concloure amb un sentit lúdic similar al dels seus inicis.

Aprofito aquesta exposició per enllaçar amb alguns autoretrats que sí que es poden contemplar al Kunsthistorisches de Viena, com aquest de Parmigianino: “Autoretrat en un mirall convex”. El jove artista (tenia setze anys) el va pintar sobre una superfície especial circular i convexa com a mostra de les seves habilitats tècniques de cara a atraure possibles clients. El noi era un autèntic "repelente niño Vicente". Amb el recull de poemes “Self-portrait in a Convex Mirror” el poeta John Ashbery guanyà l’any 1975 els tres premis literaris més importants que s’atorguen als Estats Units.

Un altre autoretrat promocional el trobarem a la populosa “Adoració de la Trinitat” (o Altar Landauer), una peça que no m’interessa particularment; però sí que em fa gràcia aquest Dürer en format lil·liputenc que des d’un racó presenta la seva targeta de visita i xiuxiueja un "deme algo".

Peter Paul Rubens, com sempre que gira la mirada cap a ell mateix i el seu entorn, no idealitza, no maquilla el que veu, però hi afegeix un punt de comprensió molt humana. Igual com passa amb Picasso, el quadre es data un any abans de la seva mort: Rubens tenia llavors 62 anys.

Però si parlem d’autoretrats, amb permís de Cindy Sherman i de milions d’adolescents addictes a les xarxes socials, l'smartphone i el mirall del lavabo, ningú no supera a Rembrandt, que es va pintar o dibuixar gairebé una centena de vegades durant la seva carrera. A Viena van bastant ben servits d’aquesta part de la seva producció, com es pot veure aquí.

Acabo amb un fals autoretrat (o no), però també amb una obra mestra absoluta, detall gens estrany quan es tracta d’una pintura de Johannes Vermeer. Es titula “L’art de la pintura”, o potser “L'al·legoria de la pintura”, títols no gaire reveladors o directament enganyosos, perquè aquí no hi ha gaire simbologia, tot just el pintor i la seva model. Sembla ser que aquest quadre obsessionà Salvador Dalí (i li amargà una mica la vida). ¿Qui no llegiria en l’enunciació de l’esquena del pintor que apareix al quadre la presència de l’elusiu Vermeer? Com ens agradaria descobrir-li la cara! No és aquest el millor homenatge al gènere de l’autoretrat?