Kunsthistorisches Museum (2)

De vegades una visita al museu no ha de representar necessàriament un bany d’alta cultura. De vegades tot aquest munt de pintures antigues i plenes de quisca i prestigi són estimades per raons totalment equívoques. Posem pel cas Thomas Bernhard (personatge real i contínuament evocat durant aquestes vacances austríaques) i el seu llibre “Mestres antics”, que comença així  (versión española de Miguel Sáenz):

No estando citado con Reger hasta las once y media en el Kunthistorisches Museum, a las diez y media estaba ya allí para, como me había propuesto desde hacía ya bastante tiempo, poder observarlo por una vez, sin ser molestado, desde un ángulo en lo posible ideal, escribe Atzbacher. Como él tiene su puesto por las mañanas en la llamada Sala Bordone, frente a El hombre de la barba blanca de Tintoretto, en el banco tapizado de terciopelo en el que ayer, después de explicarme la llamada Sonata La tempestad, continuó su exposición sobre El Arte de la Fuga, desde antes de Bach hasta después de Schumann, como él puntualiza cada vez más inclinado a hablar de Mozart y no de Bach, tuve que tomar posiciones en la llamada Sala Sebastiano; así pues, muy a mi pesar, hube de aceptar a Tiziano para poder observar a Reger ante El hombre de la barba blanca de Tintoretto (…)

El quadre potser no és excepcional, però amb aquesta pàtina literària guanya molts punts (tot i que sospito que la distribució de les sales ha canviat i els seients de vellut vermell també d’ençà que Bernhard va escriure la novel·la). Si Reger, als seus 82 anys, decideix passar els matins davant d’aquest quadre, no seré jo qui li retregui. Sorprèn però que Atzbacher, el narrador, sembli fer fàstics per Tiziano, un pintor gairebé sempre estupend. Reviso què té el museu del mestre i escullo aquest retrat del col·leccionista i mecenes Jacopo de Strada, que em sembla més digne d’admirar que el iaio de la barba blanca de dalt.

Ja he parlat alguna altra vegada de les hores que passava de nen fullejant un llibre de mitologia grega i romana profusament il·lustrat amb grans obres dels mestres antics. Potser moltes d’aquestes pintures no són res de l’altre món, però em marcaren a una edat molt impressionable i ara les contemplo com si fossin gairebé obres mestres. En tot cas, no em negareu que el cap de la Medusa de Rubens impressiona, encara que sigui un dels quadres més fastigosos que recordo.

Per treure el mal sabor de boca i recordar que Rubens, apart de prolífic i prolix, mereix un lloc entre els grans, res millor que acudir a la seva faceta íntima, on rarament falla. El retrat d’Hélène Fourment, conegut com “La pellissa”, revela la tendra intimitat amb la model i la seva irrefutable condició de dona real. De jove, com gairebé tothom, em burlava de Rubens per les qüestions més òbvies del seu estil. Només als darrers anys l’he començat a valorar pels tocs de genialitat que deixa entreveure enmig de la seva ingent producció. Aventuro que és un pintor de l’edat madura, no gaire apte per joves.  

Continuo (i acabo) amb els meus onanismes mitològics rescatats de la infantesa, inspirats en Ovidi, i pintats per Correggio. El seu “Ganymede” té una mirada compungida i més bleda que realista. Segons el meu modest entendre, no l’enutja gaire que Zeus en forma d’àliga se l’endugui a l’Olimp per fer coses de pederastes amb el seu anus incipient (quins temps!) El llenç, però, no està malament com a pintura a seques i, curiosament, més guanya quan més avall mires (el que no deixa de ser una contradicció temàtica, perquè se suposa que aquí es retrata una ascensió social). Fixeu-vos-hi: l’àliga és fosca i ofensiva, Ganímedes es fa perdonar per la lluïssor de la natja esquerra, però el més bonic del quadre és el suggeridor paisatge de muntanyes i aquest gos que demostra la seva proverbial fidelitat.

L’altre quadre mític, tant per temàtica com per autobiografia, també el signa Correggio. Es refereix a la nimfa Io (Io, no lo, enteneu ara la utilitat de la comic sans i altres tipografies amb i sense serif?) i els seus amors amb Zeus, qui (per dissimular davant d’Hera) va embolcallar-se de núvols, com faria Tomàs Molina, si l’interessessin aquestes orgies polisexuals. És una imatge sexy, delicada i perversa, completament rococó, com de Boucher. Correggio és el més francès dels pintors italians.

I demà: un apunt d'autoretrats. Si Zeus vol.