Napoleó, l’alpinista

Gran fou la meva sorpresa quan durant la visita a algunes de les sales més avorrides del museu del Palau Belvedere vaig topar-me amb el quadre que es veu a dalt. La veritat és que no m’ho esperava i fins i tot em va semblar incongruent trobar allí un dels quadres més cèlebres del neoclàssic francès, celebritat assegurada per la seva invariable presència a tots els manuals escolars d’història. De manera vaga i potser irracional havia pressuposat que una pintura tal mereixia un lloc d’honor al Louvre (o similar tresor nacional gavatxo) i no pas a l’austríaca i poc napoleònica Viena.

De nou a casa vaig consultar la inevitable Wikipèdia, que em va confirmar que no anava del tot errat, però que la realitat era bastant més complicada, ja que del quadre “Bonaparte franchissant le Grand-Saint-Bernard” de Jacques-Louis David existien fins a cinc versions i no era la del Belvedere l’original. Aquesta abundància de versions, en temps on la reproducció en sèrie era territori restringit a les tècniques del gravat, delata prou bé les ànsies d’autopromoció de Napoleó als inicis de la seva fulgurant carrera.

L’any 1800, el Primer Cònsol Bonaparte creuava els Alps per sorprendre per la rereguarda els austríacs que assetjaven Milà. No em pregunteu el perquè, però la reconquesta d’Itàlia afavorí les relacions entre França i Espanya. Els països implicats s’intercanviaren regals de bona voluntat. Els francesos enviaren als espanyols peces de vestir, joies i altres delícies parisenques. Els reis espanyols, molt més generosos, regalaren al país veí setze cavalls de raça, els retrats de fotomaton que els hi havia fet un tal Goya, i un encàrrec a Jacques-Louis David (pintor ja ben consolidat) perquè pintés a Napoleó com l’überboy ideal, retrat que havia de penjar al Palau Reial de Madrid com a record perdurable de la bona relació entre les dues nacions. Bonaparte, abans mort que modest, va demanar al pintor David que li pintés tres còpies més per col·locar-les a punts estratègics dels seus dominis. La cinquena versió fou iniciativa del propi pintor, que potser va preveure la fama d’aquell quadre triomfal i va voler reservar-se un as a la màniga per vendre’l en temps de necessitat.

L’original, el motlle sobre el qual s’ha bastit tota l’heroïcitat de la imatge, representa un Napoleó jove i romàntic que cavalca un corser pràcticament indomable. El cel mostra algunes variacions entre tempestuoses i dramàtiques. A les roques del primer terme, apart del nom de Bonaparte, s’inscriuen també Carlemany i Anníbal, precursors famosos de la travessa alpina. Cadascuna de les cinc versions mereixeria una novel·la que narrés la seva particular peripècia. I també una pàgina de passatemps que marquès les habituals set diferències (aquí en són més) que es poden descobrir observant el color del cavall, els seus arreus i el color de la faixa que cenyeix el seu ventre, també el color de la capa de Napoleó, els detalls dels guants, la forma del bicorn, la disposició dels núvols…

Malmaison

El quadre original, que pel fet de ser-ho sembla el millor de la sèrie, es caracteritza per la capa del cònsol de color taronja, gairebé daurat. Fa 260x221 centímetres, mida molt similar al de la resta de versions. Tal com estava previst, Carles IV el va fer penjar al Palacio Real de Madrid sense sospitar que aquell home seria el responsable del seu destronament. Comprensiblement Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya, mantingué la pintura al lloc on l’havia trobada i se l’endugué després al seu exili de New Jersey. El retrat l’heretà la seva filla Zenaïde Bonaparte que el va penjar a la seva vil·la romana. La seva néta Eugénie, princesa de la Moskowa, el va donar a l’Estat Francès l’any 1949. Actualment s’exhibeix al museu nacional del castell de Malmaison, a quatre passes de París, fet que em sembla un bon cas de justícia pictòrica.

La primera de les còpies encarregades per pura vanitat, Napoleó la va fer instal·lar al castell de Saint-Cloud, construcció de la qual avui dia només en queda un gran parc com a testimoni. La segrestaren el juny de 1814 els soldats prussians del general von Blücher, el qual la va regalar al rei de Prússia Frederic Guillem III. Així que no estranya trobar-la des del 1916 a Berlín, al palau de Charlottenburg. És l’única de les cinc versions on el cavall és fosc, diria que castany.

Charlottenburg

La segona còpia (i tercera versió) anà destinada a la biblioteca de l’Hôtel des Invalides. Passà als mals endreços quan es restaurà la monarquia, fou vista a Saint-Cloud el 1830 i des del 1837, gràcies a Lluís Felip I, es pot contemplar a Versailles, lloc que també li escau. La següent còpia fou encarregada pel palau de la República Cisalpina de Milà. Els austríacs el confiscaren l’any 1816, però quedà a Milà fins el 1825. Va ser instal·lat al Belvedere de Viena el 1834, passà anys d’exili al Kunsthistorisches Museum i l’any 1990 retornà al Belvedere on encara viu, com vaig poder observar l’agost passat.

Versailles 1

La cinquena versió, la que David va pintar per a consum propi, és la més fosca de totes i (potser perquè és la de data més tardana) presenta un Napoleó de trets menys afilats, home que abandona els abrandaments romàntics i comença a enfrontar-se a la seva pròpia realitat madura. El pintor, que en tot moment es revela com un addicte al “règim”, arrossegà el quadre al seu exili a Brussel·les i el tingué al davant a l’hora de la seva mort. Després d’un complicat tripijoc de propietats, aquest quadre s’incorporà a Versailles com a segona instància d’un mateix subjecte.

Versailles 2

Torno ara a la realitat. Napoleó passà els Alps un 13 de maig de 1800. El temps fou benigne, fins i tot assoleiat (res a veure amb les despentinamentes del quadre). El futur emperador muntava una modesta mula. Així s’escriu (o es pinta) la història.