Els límits de l’estupidesa

Idris: massa gran (en el sentit de grandària) per "Pacific Rim".

Sí, confessem-ho, a l’estiu a tothom li fa gràcia aparèixer en societat amb un grau d'intel·ligència inferior al que consideraríem normal, i fins i tot no està mal vist; és allò que diuen, que s’ha de deixar descansar el cervell (com si això fos possible). Per això no em va costar gaire proposar “Pacific Rim” com a possibilitat cinematogràfica de cap de setmana. El mexicà Guillermo del Toro no m’havia defraudat mai: podia ser interessant tant si firmava pur cinema de gènere (“Mimic”, els dos “Hellboy”), com si abordava fantasies més ambicioses (“El espinazo del diablo”, “El laberinto de Pan”). Si els magnats de Hollywood li havien finançat una pel·lícula d’èmuls de Godzilla, ¿per què no anar-la a veure amb la seguretat que aquest “fanboy” que és del Toro trauria bon profit de la inversió?

I no és que m’agradin gaire les pel·lícules sobre monstres sorgits de les profunditats marines; però al meu xicot sí que li agraden i, d’ençà que vaig veure “The Host”, em pregunto si no seré també jo un aficionat convers. Però, ai!, “Pacific Rim” no li arriba a la sola de la sabata a la meravella del coreà Bong Joon-ho. Te això sí uns meravellosos dissenys visuals, perquè si no, no seria una pel·lícula de del Toro. I els monstres són molt variats, però duren poc i, com que la pel·lícula passa bàsicament de nit, no es veuen gaire. Sí, és un film molt fosc i humit i metàl·lic, però ho dic com a punts al seu favor; perquè la resta és pitjor.

Les premisses sobre les que es basa la cinta no poden ser més ridícules; el guió que firma del Toro amb Travis Beacham devia ser engendrat sota els efectes d’alguna substància il·legal. Suposo que no hauria d’explicar-ne els detalls, però quina gràcia tindria “Pacific Rim” si no la pogués esbudellar en públic?

Així tenim que l’any 2013 (o sigui ara mateix) d’un portal interdimensional aparegut al fons del Pacífic comencen a sortir monstres, batejats a la japonesa com a “kaijus”, que es dediquen a rabejar-se amb les ciutats de les ribes d’aquest oceà, especialment Tòquio i Hong-Kong. Per combatre els “kaiju”, s’inventen els “Jaeger” (més o menys ‘caçador’ en alemany, no em pregunteu el perquè) uns robots descomunals, que no havia vist des dels temps del Mazinger Z. Aquests robots funcionen de forma tan curiosa com idiota. Per començar requereixen de dos pilots perfectament compenetrats i mentalment connectats (encara que no sembla que la intel·ligència dels monstres oceànics superi el d’una espardenya agressiva) que, a més, han d’executar físicament allò que volen que el robot reprodueixi a gran escala. No se suposava que els robots ens farien tota la feina?

L’any 2025 els “kaiju” continuen degotant a través del seu portal. El programa “Jaeger” està a punt de ser suspès, perquè la Humanitat, que és molt idiota i no s’ha apartat ni un centímetre de la costa, ha preferit protegir-se construint un mur a l’entorn de tot l’oceà Pacífic, sense preocupar-se si un monstre irritat podia esfondrar-lo amb un cop de tita. La resposta és que sí, que pot fer-ho (pregunteu-ho a l’òpera de Sidney). Per tant els robots “Jaeger” han de fer una darrera càrrega, entre heroica i suïcida per salvar la Terra, el nostre estimat planeta. I d’això va la pel·lícula.

L’escuderia de robots presenta de forma molt tòpica les idiosincràsies nacionals de cada casa (els russos, els australians, els canadencs...) i m’ha fet pensar en els arquetípics acudits d’espanyols, francesos i alemanys a bord d’un avió. I també en els “Autos Locos”.

Les baralles entre ferralla i carnassa són ben vistoses i acaben sent la segona millor cosa de la pel·lícula, però no s’acaba d’entendre perquè els robots insisteixen en el cos a cos, i només quan es cansen treuen el míssil làser que duen (literalment) a la màniga, per acabar la feina de forma contundent. Encara s'entén menys perquè els “kaiju” desfilen d’un en un i amb llargs intervals d’espera pel seu portal interdimensional. Si sortissin tots de cop, com jo faria, els terrícoles haurien estat exterminats molt abans del 2025.

Ja sé que d’una pel·lícula de monstres gegantins que arrasen ciutats no es pot pretendre que sigui també un punyent drama humà, però els personatges de “Pacific Rim” no podrien ser més formulaics i menys interessants, per com estan escrits i també com estan interpretats. Tenim així el pilot veterà i amb trauma (Charlie Hunnam) que retorna per una darrera missió, la pilot inexperta (Rinko Kikuchi) que ha de demostrar tot el que val, el pilot antagonista (Robert Kazinsky) ple de fúria i gelosia o la parella (nominalment) còmica de científics excèntrics (Charlie Day i Burn Gorman). Ron Perlman té un divertit paper breu, però l’únic actor que ressalta una mica és Idris Elba; i és que amb el carisma que gasta, no ho pot evitar. Encara que el nom del seu personatge (Stacker Pentecost) també ajuda.

Ho hauré de confessar finalment: puc suportar el rebaix estètic d’una pel·lícula de crispetes, però no em feu aguantar res que tingui a veure amb robots, màquines i polides superfícies metàl·liques. Dec de ser un humanista.