Schiele al Belvedere

Per ser sincer, la meva acceptació d’Egon Schiele entre els grans de la pintura s’ha produït de forma molt tardana i sobretot a partir d’experiències directes dels seus quadres i dibuixos. Per fortuna és un artista d’extensa producció, però summament concentrada en alguns pocs museus, especialment a Viena; per tant no cal recórrer gaires quilòmetres per fer-se una idea bastant precisa de la seva manera de fer. Dos anys enrere a Munic, una extensa exposició de dibuixos i aquarel·les procedents de l’Albertina vienesa ja em va produir un entusiasme anticipatori, confirmat ara al Belvedere i sobretot al Leopold Museum.

Al Belvedere diria que exhibeixen entre dotze i catorze obres de Schiele, en estils molt diversos, però gairebé totes elles són peces importants. Curiosament cap ni una representa la seva manera més escandalosa, la dels nus esqueixats i orgullosament impúdics. L’abraçada que encapçala l’apunt, més tendra que lúbrica, és però una magnífica targeta de presentació que crec que no deixarà indiferent ningú.

Als inicis de la seva carrera Schiele fou un protegit de Klimt, tot i que aviat desenvolupà un estil que poc o gens fa pensar en el seu mentor. Fins i tot en quadres que per la temàtica podrien apropar-lo a Klimt, com passa amb el serè retrat de la dona de l’artista, s’hi descobreix una electricitat subterrània, difícil de reprimir, que me’l fa emparentar amb van Gogh. Malgrat la fi prematura de tot dos i la seva reputació d’artistes maleïts, poca cosa més que aquesta força interior (que ja és molt) els uneix. Schiele, tot i les seves atzagaiades sexuals de joventut, va optar per un matrimoni que li conferís una certa respectabilitat, i de cap manera es pot amagar que fou un artista d’èxit.

Bé, els gira-sols també podrien ser una altra connexió amb Van Gogh, encara que aquests semblen el seu següent pas evolutiu.

El nom de Schiele rarament invoca el gènere paisatgístic, encara que en conec mostres seves sensacionals. Aquests quatre arbres, tenen un to lleugerament simbolista, però jo prefereixo interpretar-los com quatre personatges alineats, units per l’amistat a desgrat de les seves diferències. I aquest cel del fons seria apassionant, encara que el quadre no consistís de res més.

Però encara em sorprèn més aquesta façana, un tema poc habitual, on conspiren la geometria, l’exquisidesa cromàtica i la vibració interna. No sé per què m’enamora tant aquest quadre, potser perquè evoca una biblioteca? No, els amors no tenen explicació, no la mereixen, a menys que vulguis abaratir-los. (Heu descobert els blaus elèctrics mig amagats?)

Schiele morí de grip espanyola la tardor de 1918, tres dies després de la seva esposa. Un dels seus últims quadres és aquesta família jove i perplexa que mostra indicis de l’entrada en un període de maduresa. L’artista tenia vint-i-vuit anys i és inevitable, en conseqüència, preguntar-se cap a quins cims estètics haurien viatjat els seus pinzells, si hagués gaudit d’una vida més llarga. Tot i això, com passa amb el cas de Mozart, s’ha de reconèixer que ens va deixar molt ben servits.