El costat fosc de la Casa Blanca

Del director Lee Daniels només li coneixia la tremendista “Precious” que ha resultat estar a les antípodes d’aquest “The Butler” (“El majordom”) que s’acaba d’estrenar. Es basa molt lliurement en la vida d’Eugene Alllen, un majordom negre que va treballar per a vuit presidents dels Estats Units entre la dècada dels 50 i la dels 80, anys turbulents i crucials en l’establiment dels drets civils al país. A la versió cinematogràfica, el guió de la qual firma Danny Strong, el fidel servent s’anomena Cecil Gaines i presenta les faccions una mica somortes de Forest Whitaker. A través dels seus ulls serem testimonis de mig segle d’història americana, que és de retruc també la nostra història, i a més des del punt de vista de l’home negre (i ho dic més per Daniels que per Gaines).

Sobre el paper el plantejament era tan ambiciós com prometedor, el resultat però no passa de correcte i fins i tot una mica insípid. Succeeix amb aquests vastos frisos històrics que les constriccions del cinema comercial (aquí uns molt raonables 130 minuts) obliguen a convertir-los en una successió disjunta d’estampetes de “moments estel·lars” que no acaben de confegir un relat coherent. De vegades fa la sensació que hi havia una llista prescriptiva de fets a tractar i que Daniels anava ratllant-los a mida que els anava filmant, sense preocupar-se del seu encaix en una visió més generosa del conjunt.

Per altra banda, la biografia inventada de Cecil Gaines peca d’inversemblant tant pels seus orígens melodramàtics, com per la seva presència (d’ell o de la seva família) a tots els moments essencials de la negritud americana. En el pròleg, situat a una plantació de cotó l’any 1926, el petit Cecil contempla com en pocs minuts la seva mare és violada i el seu pare assassinat pel jove amo. Després d’aquest extracte concentrat de “Raices” (on també hi intervenen com a atrezzo un parell de cadàvers linxats), el film es relaxa per descriure la domesticació del protagonista. Finalment el senyor Gaines, que ha après a fer-se inaudible i invisible davant dels qui serveix, fa prou mèrits per trobar feina a la Casa Blanca. Allà serà testimoni mut de com els successius presidents tracten les qüestions de la raça. Les opinions que es permet reprimir se les apropiarà el seu fill gran Louis qui, de forma difícil d’empassar, es veurà directament relacionat amb totes les fites de la lluita a favor dels drets civils dels següents trenta anys.

Tot aquest material es desplega de forma més aviat simplista i arquetípica en un continu joc de contrastos: música clàssica a la Casa Blanca (Pablo Casals per segon cop aquesta temporada!) en oposició al jazz i el soul que s’escolta a casa del majordom; sopar de gala presidencial en muntatge paral·lel a l’ocupació no violenta d’un restaurant segregat; pare conformista i fill que vol arreglar el món... Que ningú no passi pena, el conflicte paterno-filial es resoldrà en un tercer acte no especialment lacrimogen. Un segon arc dramàtic inclou la dona de Gaines, postergada pels deures domèstics que el seu marit té a ca’l President. Tant el fill (David Oleyowo) com l’esposa (Oprah Winfrey) estan força bé, especialment la segona, a qui ja m’agradaria veure més sovint al cinema. Whitaker defensa molt bé un paper difícil en el qual la impassibilitat forçada l’obliga a expressar-se de forma molt interioritzada. La resta de l’extens repartiment no té temps material per lluir-se amb unes prestacions que no superen les dues frases per cap. Així es malbaraten els talents de gent com Vanessa Redgrave, Terrence Howard, Cuba Gooding Jr. o Lenny Kravitz (la Maria Carey no té ni frase).

Més irritant i distanciadora és la presència de coneguts actors encarnant diversos presidents en escenes breus i no estrictament necessàries. Així tenim a Robin Williams fent de Dwight D. Eisenhower (la Mamie Eisenhower de Melissa Leo desaparegué a la sala de muntatge), James Marsden com a Kennedy, Liev Schreiber com a Johnson, Alan Rickman com a Reagan i Jane Fonda com la seva esposa Nancy. John Cusack està particularment ridícul com a Richard Nixon. La resta de presidents (Carter, Ford, Clinton, els Bush) apareixen només en material documental, com també fa Obama tot i que s’havia rodat material amb l’actor Orlando Eric Street.

És realment una pena que aquest “The Butler” no sigui menys mecànica i més engrescadora, perquè molts dels fets que s’expliquen han succeït en vida meva i conviden molt a reflexionar sobre la ràpida evolució que hem conegut sobre allò que es considera ètic i el que no ho és. Espereu que la facin a la tele.