Perú va bé (en el millor dels mons)

Plaza de Armas a Piura

L’impossiblement anomenat Felícito Yanaqué, honrat empresari del transport de passatgers a Piura, rep un anònim amenaçador que l’insta a pagar un canon per tal de preservar la tranquil·litat del seu negoci. Felícito, home de principis, anuncia públicament la seva negativa a cedir a l’extorsió i es converteix així en una mena d’heroi local, sense sospitar que el seu gest tindrà profundes repercussions personals. A Lima, gairebé mil quilòmetres més al sud, Ismael Carrera (l’octogenari propietari d’una lucrativa asseguradora) pren una provocativa decisió per castigar els mal-nascuts  dels seus fills, que només desitgen veure’l mort. Es casa amb la minyona.

Aquestes dues històries paral·leles, que ocupen capítols alterns a la darrera obra de ficció de Mario Vargas Llosa, constitueixen ”El héroe discreto” (Alfaguara, 2013), títol premonitori, especialment pel que fa a l’adjectiu. Els relats simultanis sobre Ismael i Felícito tenen indiscutibles motius en comú que es podrien resumir així: empresaris d’edat avançada —i de sexualitat encara pertinent— adopten actituds honorables, s’enfronten a l’status quo, tenen problemes amb els fills i surten enfortits (o no) de l’experiència. I malgrat tot, la seva contraposició del ratolí de camp (Felícito) amb el ratolí de ciutat (Ismael), no em sembla justificació suficient pel seu aparellament. Cap al final del llibre les dues trames connecten de forma totalment arbitrària, a través dels parentius d’un personatge principal, sense que aquest lligam alteri de cap manera el decurs previst de totes dues narratives. Un tercer fil que narra els encontres de Fonchito amb un misteriós Edilberto Torres no sembla anar a parar enlloc.

La crítica obedient ha remarcat que alguns vells personatges de Vargas Llosa reapareixen aquí, com si això fos mèrit digne de ser subratllat. Efectivament, hi retrobareu el Lituma i els seus “inconquistables” de “La casa verde” i “Lituma en los Andes”; també el Rigoberto i el Fonchito de “Los cuadernos de don Rigoberto” i “Elogio de la madrastra”. No són, en tot cas, presències requerides per la trama i pel que fa a don Rigoberto (presumible alter ego de l’autor) resulta fins i tot carregós.

T’ho miris com t’ho miris, el que s’explica no és gaire engrescador i es diria que Vargas tampoc troba les excuses pertinents per defensar-se. Així, escriu a la pàgina 285:

Dios mío, qué historias organizaba la vida cotidiana; no eran obras maestras, estaban más cerca de los culebrones venezolanos, brasileños, colombianos y mexicanos que de Cervantes y Tolstoi, sin duda. Pero no tan lejos de Alejandro Dumas, Émile Zola, Dickens o Pérez Galdós.

L’únic motiu per escriure una obra tan innecessària com “El héroe  discreto”, apart de la natural inèrcia i la temptació de continuar passant per caixa, és el de retornar al Perú contemporani amb el que l’autor va iniciar la seva carrera. Si no vaig errat, el molt cosmopolita Vargas, no havia ambientat una novel·la totalment al Perú des de “Los cuadernos de don Rigoberto” el 1997. El lector retroba amb una certa nostàlgia mots (cachaco, gallinazo, calamina, cachar, pinga, algarrobina…) que el retrotrauen a aquells anys llunyans en els quals el novel·lista encadenava les obres mestres.

En algun lloc he llegit que la manca de tensió narrativa de la producció recent de Vargas Llosa es deu a que l’home té una vida massa satisfactòria i feliç, tot surfejant entre rics i poderosos. No em sembla una teoria desencertada. Queda com a prova aquesta novel·la, no tan “plena d’humor” (com li agradaria a l’editora), sinó més aviat buida de dramatisme, defensora de la tesi (política) que “Perú va bé” i d’un optimisme beneit digne de Candide (que no de "Candide").