Impressions Pissarro

Camille Pissarro s'autoretrata l'any de la seva mort (Tate Gallery).

Els mitjans de comunicació, de cara a vendre’ns l’exposició i tot fent d’eco del gabinet de premsa del Caixafòrum, ens han repetit que l’injustament menystingut Camille Pissarro fou un pintor molt més important del que crèiem, l’únic que participà a tots els vuit Salons Impressionistes i l’únic que podia vantar-se de l’amistat de tota la colla impressionista i post-impressionista. Esclar que, quan ets amic de tothom en un territori tan competitiu com és el dels artistes, et trobes a un pas de ser considerat un mediocre de bon cor. I és que, amb franquesa, coneixeu algú que consideri Pissarro com el seu pintor preferit? ¿No és una mica com el gust de la vainilla traslladat al món de la pintura? Tots els seus amics, col·legues i protegits —Monet, Cezanne, Degas, Sisley, Seurat, Signac, Van Gogh, Gauguin, fins i tot el sòmines de Renoir— semblen tenir molta més personalitat que l’estrella de la funció.

Així que he anat al Caixafòrum disposat a perdonar-li la vida a Pissarro, mil anys després d’haver-lo aparcat al calaix de la pintura digestiva, amable i sense mordent. Ai!, com són d’injustos els prejudicis. En la meva ignorància, no sabia ni tan sols que l’artista havia nascut a Santo Tomás (Illes Verges) el juliol de 1830, territori que llavors pertanyia a Dinamarca, del que se’n desprèn una curiosa filiació binacional.

S’associa Pissarro amb el paisatge, especialment amb el rural, no endebades va viure disset anys a Pontoise i els darrers vint anys de la seva vida a Éragny-sur-Epte. A l’exposició hi ha abundància d’aquestes escenes plenes de verdor i d’hortes, de pageses amb una cabra i d’industrialització incipient. Són quadres agradables i competents als quals en general els hi falta un toc de genialitat. Encara així algunes peces destaquen per damunt de la correcció imperant. És el cas d’aquesta vista de dalt, pintada a Pontoise el 1977: “La Côte des Boeufs à l’Hermitage”. Es tracta d’un quadre més gran de l’habitual i presenta un interessant joc de textures on predominen les línies verticals dels arbres, mentre que el motiu de les cases queda difuminat en un segon terme. Pissarro estava molt orgullós d’aquesta pintura i no va voler desprendre’s mai d’ella. Actualment es troba a la National Gallery de Londres.

Un altre paisatge que també m’agrada molt i que podreu veure al Caixafòrum (fins que no torni a Brooklyn) és una vista del camí de la Côte du Jalet (de nou a Pontoise, ara el 1875), mostra del Pissarro més experimental que juxtaposa grans taques de color abstracte per obtenir un efecte de realitat. És fàcil veure-hi influències del seu amic Cezanne, amb qui va sortir a retratar la natura més d’una vegades i de dues.

L’inquiet Pissarro, influït per Seurat i Signac, tingué també una època puntillista que queda palesa en quadres tan atmosfèrics com “L’île Lacroix, Rouen” de 1888, ara al Museu d’Art de Filadèlfia, o en menor mesura al “Charing Cross Bridge” (1890) provinent de la Galeria Nacional de Praga. I és que, si d’alguna cosa serveix aquesta exposició, és per fer-nos descobrir un pintor amb més trellat del que pensàvem. ¿Qui hauria dit, atesa l’amabilitat de la seva pintura, que Pissarro simpatitzava amb l’anarquisme? A la mateixa botiga del museu podreu trobar un llibret seu amb dibuixos i textos de temàtica social que de forma impensada l’emparenten amb Millet i Daumier.

I per trencar encara un altre tòpic sobre el ruralisme de l’artista, les dues últimes sales de l’exhibició es dediquen a quadres de temàtica urbana, on Camille Pissarro també hi va brillar encara que de forma més esporàdica. Llegeixo que a les darreries de la seva vida tingué un problema amb els ulls i no podia treballar prolongadament en exteriors, per això aquestes mirades a la ciutat es caracteritzen per un punt de vista elevat i darrera dels vidres d’una finestra. No per això són quadres menors. Us deixo com a prova sengles postals, una assolellada “La Place du Havre, Paris” (1893) de l’Art Institute of Chicago, l’altra plujosa “Rue Saint Honoré” (1897) de la col·lecció de Tita Cervera.

Hi vaig anar sense entusiasme, només perquè els clients de la Caixa no paguem. Conclusió: totalment recomanable, una col·lecció de quadres a penes millorable, procedent dels quatre racons del món. Aprofiteu l’ocasió.