Les hores del dia (3 de 3)

“Before Midnight” (2013) és, en totes les accepcions, el tercer en discòrdia i el menys usual dels films que des del 1995 han rodat conjuntament Richard Linklater, Julie Delpy i Ethan Hawke (aquí els dos protagonistes tornen a compartir la firma del guió amb el director). A diferència dels dos films anteriors, aquí no hi ha una situació única, ni un protagonisme absolut de la parella. També, com correspon a una ficció centrada en personatges que estan entrant a la quarantena, el to és menys incautament il·lusionat i exhibeix algunes notes agres, detall que pot incomodar els fans de la sèrie, massa acostumats a les madures, però no tant a les verdes. 

S’inicia el film a l’aeroport d’Atenes amb Jesse (Hawke) acomiadant el seu fill Hank (notable actor adolescent, aquest Seamus Davey-Fitzpatrick), fruit del seu fallit matrimoni americà. A continuació, i de forma bastant indirecta, descobrirem que Jesse i Céline (Delpy) es troben de vacances, juntament amb les seves filles bessones, al sud del Peloponès, convidats per un autor local que actua de mecenes benvolent. Es dedueix que d’ençà el seu encontre anterior a París l’any 2004 han romàs plegats tot i que sense oficialitzar la situació.

Després del pròleg a l’aeroport, el que es podria anomenar el primer acte té lloc en un itinerari en cotxe, mentre les bessones dormen. Jesse es dol per la separació amb el seu fill, que viu a Chicago amb la seva mare, mentre que ell continua extraient petroli literari dels seus encontres amb Céline. Ella, mentrestant, considera noves oportunitats laborals que se li presenten… Aquest llarg diàleg no sorprendrà a qui hagi vist les dues pel·lícules anteriors, però aquí (on no hi ha la urgència de la seducció contra rellotge i sí l’intercanvi entre una parella que es coneix bé) sona en excés verborreica.

Tampoc les escenes següents, entorn de la preparació del sopar, semblen servir cap propòsit més enllà de l’apunt ambiental; en especial una conversa dels homes on es discuteix sobre el proper llibre de Jesse. L’escena del sopar en si, on parelles de quatre generacions diferents bescanvien les seves idees sobre com fer perquè una relació perduri, és molt més pertinent i flueix amb naturalitat, encara que no sortiria perdent amb un alleugeriment del seu minutatge. De fet “Before Midnight” amb els seus 109 minuts de durada és la més llarga del trio i permet per tant una poda del tot indolora.

Per fortuna, la segona part del film amb la passejada pel camp i la confrontació final a l’habitació d’hotel on els han convidat ens retorna a territori molt més familiar amb tots els trets característics de la trilogia: llargs diàlegs naturalistes, itinerants i sense talls; l’exploració de les diferències entre homes i dones; l’exploració de les diferències entre europeus i americans; la poètica del lloc (difícilment veureu el Peloponès més atractiu que aquí) i la consciència del temps (Céline verbalitza la seva aprensió a passar les vacances a un país en flames).

Com ja he deixat entendre abans, a “Before Midnight” hi ha conflicte, tal com pertoca en el cas de dues persones que han conviscut durant els darrers nou anys. Els fidels de la sèrie potser trobaran a faltar el seu anterior to idíl·lic; però explicar-ho d’una altra manera hauria estat amagar l’ou. Trobo també que el film és més favorable al punt de vista de Jesse que al de Céline, que en algun moment se’ns apareix una mica harpia; però, com que els actors firmen el guió, suposo que hauran consensuat com volien explicar el que ens expliquen. Sigui com sigui, diria que Delpy en cap “Before…” havia estat tan bé, tan imbuïda del seu paper. El seu nu parcial, tan narrativament eficaç, deu de ser un dels moments més “europeus” mai filmats per un director americà.

“Before Midnight” deu de ser la menys satisfactòria de la trilogia i no només perquè ja no va de joves (o no tan joves) enamorats; sinó també pels seus moments innecessaris i per alguna (moderada) temptació a la misantropia. Compte que estic parlant/escrivint d’una pel·lícula encara excel·lent i que res no em faria més feliç que retrobar-me amb aquest parell d’aquí nou anys. 

Preferiria que no fos al despatx d’un advocat.