Pirates lluny del Carib

Unes setmanes enrere el tràiler de “Captain Phillips” va fracassar estrepitosament en el seu objectiu de vendre’m l’última pel·lícula de Paul Greengrass. Ni el títol anodí, ni el temible rètol de “basat en fets reals”, ni el protagonisme de Tom Hanks, ni la previsible epopeia sobre el triomf final de l’hegemonia blanca sobre les forces obscures del Tercer Món em van semblar motius suficients per desplaçar-me a una sala de cinema (encara que la firma del director, de carrera anterior gairebé impecable, sí que ho hauria de ser i prometo que ho serà a partir d’ara). Com que és de savis rectificar (disculpeu la immodèstia), davant d’un quòrum absolut de crítiques positives, finalment he accedit a veure la pel·lícula per constatar que és més interessant i molt menys previsible del que els meus prejudicis auguraven.

El film s’inicia quan el capità de la marina mercant Richard Phillips (Tom Hanks) es dirigeix a l’aeroport acompanyat per la seva esposa Andrea (un ingrat “cameo” de l’admirada Catherine Keener). La seva missió serà transportar contenidors d’aigua i aliments entre l’emirat d’Oman i Mogadishu, la capital de Somàlia. El diàleg del matrimoni, el moment més desafortunat de tota la pel·lícula (per moralista i emfàtic), ens presenta la foto d’un món problemàtic i de futur dubtós (poc subtil anticipació del que seguirà).

Per sort, la narració talla a continuació a un poble míser de Somàlia, on un cap tribal arriba i amenaça els seus habitants perquè cometin actes de pirateria; en cas contrari patiran terribles conseqüències. S’estableix així, ja d’entrada, una situació desesperada que, si bé no elimina la condició d’antagonistes dels pirates, dóna cos a les seves motivacions, un fet que aporta un molt benvingut gruix dramàtic al conflicte.

Resumint el que segueix: l’abordatge al buc de càrrega no surt com els assaltants preveien i els pirates acaben, amb el capità com a ostatge, embarcats en un bot salvavides en ruta cap a les costes de Somàlia, mentre la plana major del Setè de Cavalleria maniobra al seu voltant amb la intenció de rescatar el ciutadà americà. El desenllaç, ja ho sabem, no oferirà cap sorpresa (¿de debò algú s’espera conclusió tan depriment i poc comercial com la mort de Tom Hanks al tercer acte?), però l’execució no deixa de ser trepidant durant 133 minuts que es fan curts.

No es poden escatimar mèrits a la tensa direcció de Greengrass, obligat a treballar gran part del segon acte al claustrofòbic interior de la càpsula de salvament, en plans curts i angoixants que contrasten amb el respir expansiu de les grans panoràmiques marines. Però el millor capital de “Captain Phillips” són els seus protagonistes. Considerat fredament, Tom Hanks no és un actor que produeixi ni fred ni calor, però no se li pot negar una capacitat envejable per representar l’home comú de forma creïble per a milions de persones. En un film que juga la carta de la versemblança i on ningú es comporta en cap moment com un heroi, Hanks ancora fermament el punt de vista de l’espectador. Es podria menystenir el seu treball, de tan “fàcil” com sembla de vegades, almenys fins que no arriben les seves últimes escenes d’esclat emocional: sens dubte un dels grans cims interpretatius de l’any.

Però, perquè Hanks brilli degudament, li calen antagonistes d’altura, com ho són els quatre pirates que el segresten, cadascun amb la seva pròpia personalitat i el seu transfons humà que s’intueix per sota de la trama. No és habitual al cinema americà, on el millor enemic és el terrorista mort, concedir una ànima a l’oponent desconegut. Pel que he llegit, tots els papers dels pirates els representen no-actors procedents de la regió etiòpica on passa el film i que ara són ciutadans legals dels USA. Tots estan perfectes, o així m’ho ha semblat. El capità pirata, una mostela renegrida i desesperada (a anys llum de les farses corsàries de Johnny Depp) té les faccions del jove Barkhad Abdi, una de les grans satisfaccions que l’art de la interpretació ha ofert a un servidor. Sonen justificades trompetes d’Oscar per a Hanks. Fora bo que Barkhad Abdi aspirés a l’estatueta pel millor actor secundari (pura justícia; pretendré que participi a la cursa pel millor actor principal és negar l’evidència de com funcionen les coses a Hollywood i per extensió a la resta del món acollit a la globalització condicional).

“Captain Phillips” (tampoc cal treure les coses de context) no és cinema polític, ni aguda observació de com funciona el món avui dia; fins i tot els “fets reals” en els que es basa han estat contestats per alguns dels seus protagonistes (bàsicament els membres de la tripulació, aviat postergats dins de la trama principal del film). Però és cinema de crispetes d’alt rendiment i amb una qualitat humana que, per infreqüent en aquest àmbit, el fa de visió gairebé obligatòria.