Testimonis a l’asfalt

Una llegenda urbana condemna jubilats i assimilats a la contemplació indiscriminada de tota obra pública que té lloc a la ciutat. No voldria que penséssiu que m’he pres a pit aquesta tasca, però era difícil passar per alt els treballs de renovació del paviment que s’estan realitzant al passeig central de la rambla de Catalunya durant caps de setmana consecutius. La cosa no té més misteri que el d’un senzill asfaltat, solució poc imaginativa, però que no em sembla malament i que és més còmoda de transitar que un enrajolat qualsevol.

El que no m’ha semblat tan acceptable és l’eliminació d’un trosset de memòria històrica que solia disseminar-se als peus de la girafa-bibelot d’en Granyer i de la qual ningú no ha semblat lamentar-se. ¿Qui recorda ara José Luis Guarner, el crític de cinema de “La Vanguardia” que, per casualitats dels blocs i de la vida, abans d’ahir va fer vint anys justos de la seva desaparició? Sense cap dubte Guarner és el meu crític de cinema preferit de tots els temps i Guillermo Cabrera Infante, que és el meu segon o tercer crític favorit de tots els temps, el tenia molt justament pel millor dels amics.

Però deixant de banda les qüestions personals, Guarner fou també l’artífex (des del 1959) d’allò que s’anomenava la “Semana del Cine en Color”, indefensable excusa cromàtica que servia perquè els barcelonins tinguéssim breu accés a pel·lícules que la  censura franquista contemplava amb aprensió. A principis dels anys vuitanta, ja en temps democràtics, la “Semana” es convertí en el “Festival de Cine de Barcelona” que va durar dues o tres temporades i que crec que va acabar com el rosari de l’aurora (Bautista).

Aquells inicis dels vuitanta (algú ho recorda?) foren els de les pel·lícules clàssiques (ergo “Casablanca”) emeses per televisió en versió colorejada. També foren els anys en els quals Martin Scorsese es mostrà més combatiu en la preservació dels fal·libles tresors que el cel·luloide havia enregistrat. La postura estèticament correcta aconsellava redactar un manifest, i així es va fer sota l’empar del festival. El batejaren com a “Manifest de Barcelona”, apel·lació que no em sorprèn que no us soni de res, per molt que els seus autors incrustessin una galeta de marbre com a recordatori perpetu.

L’optimista intenció inicial devia de ser la de recollir adhesions incondicionals al programa. A l’hora de la veritat només em consten dues firmes de directors tan ressonants i dissonants com George Sidney i Paul Delvaux (tots dos morts l'any 2002, catorze anys més tard del seu pacte amb el diable). La dissortada història ulterior del festival convertí aquelles calcomanies sobre l’asfalt en un recordatori incòmode i poc rellevant. No seré jo qui lamenti la seva desaparició definitiva —de gestos de Quixot sense empenta, la meva ciutat en va sobrada (¿parlem del Fòrum?)—, però tampoc voldria que aquesta petita eliminació passés totalment desapercebuda. Encara que només sigui per l’enorme José Luis Guarner.