Llàgrimes i llàgrima

Salzburg vol dir literalment ciutat de la sal.

D’entrada, Salzburg no em va caure gens bé. És clar que una estació de tren en obres no és l’indret més hospitalari del món i pitjor encara si és plena de centenars de viatgers desorientats, que és l’estat natural del turista que arriba a un lloc nou i desconegut. I encara que ja ho sàpigues, t’emprenya adonar-te fins a quin punt és una ciutat descaradament abocada al turisme i et deprimeix l’agressivitat amb la que se’ls veu decidits a explotar-te. Venint de Barcelona, això no hauria de ser necessàriament una novetat, el problema és que Salzburg (amb els seus 145.000 habitants) es veu obligada a concentrar la seva oferta en una superfície clarament mínima. Arriba un moment del dia que els molts milers de turistes que estan de pas a la vila es troben tots a la Getreidegasse, un carrer que en grandària i oferta comercial és totalment equiparable al nostre carrer de Portaferrissa. Us prometo que l’espectacle de tota aquesta gernació que es mou sense gaire propòsit entre el tall de pizza i els confits de Mozart constitueix una elegant invitació a la misantropia.

Un milió de japonesos als jardins de Mirabell.

A tots els impresentables de calça curta que fem la “paseggiata” vespertina pel simple motiu que Salzburg “era allí”, durant el mes d’agost cal afegir els assistents al cèlebre festival. Com que les dimensions de la població no permeten l’ús de limusines, els cultes i distingits melòmans es veuen obligats a desplaçar-se a peu fins a la sala de concerts (i a no passar desapercebuts). Alguns van vestits com per a un casament a El Escorial i, en sentir el seu accent castís, sospito que són genuïns corruptes ibèrics que, acompanyats de les seves senyores, propaguen la “marca España” pels quatre confins del món civilitzat. Una deliciosa minoria vesteix la indumentària tribal autòctona (pantalonets de cuir, bateta amb frunzits i canesú), com si a la Heidi l’haguessin convidat al Liceu.

A l'esquerra, una Heidi que no ha sabut créixer.

(Amb el cap no tan calent), aquesta ciutat peca d’un excés d’esglésies barroques i no per això disminueix el seu atractiu. Però ja és hora de dir-ho: així com la reputació universal de Barcelona s’ha bastit a partir d’Antoni Gaudí i dels barrets mexicans, l’èxit de Salzburg es basa exclusivament en Wolfgang Amadeus Mozart i en aquell musical de Rodgers & Hammerstein que a casa sempre vam conèixer com “Sonrisas y lágrimas”. No sé quina de les dues aberracions culturals m’ofèn més. Suposadament Mozart queda sempre un graó per sobre del teatre musical de Broadway, però aquí tot es barreja en democràtica confusió d’hams, sovint sense esquer.

En relació a la pel·lícula “The Sound of Music” (i a la família Trapp, i a fenòmens paranormals que hi convergeixen) trobareu a la vila tota mena de “tours”, escenaris, representacions en viu i fins i tot un munt de material suplementari a un petit museu destinat en principi a mostrar un diorama de 360º de Salzburg al segle XIX. De Mozart, hi ha en exposició dues cases on va viure. Només conec la de la Getreidegasse, un tercer o quart pis pràcticament buit, llevat dels turistes i d’un violí que diuen que va tocar. A la planta baixa hi ha un colmado Spar, que presenta més consistència comercial que tota la resta.

No, definitivament, no m’agrada Salzburg. Però tot arribarà.