Roma era una festa

De l’art particular de Paolo Sorrentino coneixia dues obres tan antitètiques com “Il divo” —implacable i molt creatiu retrat de l’etern Giulio Andreotti— i “This must be the place” —una autèntica marcianada amb rockers, maletes de rodes i holocaust—. L’aclamada “La grande bellezza”, que el dissabte s’endugué aquest premi del cinema europeu que solen donar a Berlín i que no recordo com se diu, sembla una barreja de les dues: una manera com una altra d’intentar començar a descriure l’indescriptible. “La grande bellezza” és el doble retrat, el d’un personatge i el d’una ciutat. El personatge protagonista és un tal Jep Gambardella, cronista social ja madur, autor llunyà d’una única novel·la de culte, testimoni privilegiat dels plaers i els dies de les elits. Gambardella té les faccions de l’excel·lent Toni Servillo (que ja havia interpretat per Sorrentino un admirable Andreotti), en un paper que l’obliga a envellir deu anys i que amb una barreja de cinisme, melangia i tendresa condueix amb autoritat de mestre la molt llarga peripècia del film. El guardó com a millor actor europeu que va rebre dissabte passat em sembla merescudíssim, tot i la injustícia que aquests exercicis d’exclusió comporten. La ciutat retratada a “La grande bellezza” és per descomptat l’eternament eterna Roma, un lloc que es diria propici per a la vida secreta i pel safareig i de la qual el napolità Sorrentino sembla un guia totalment qualificat.

Abans de continuar serà inevitable mencionar el nom de Federico Fellini ja que “La grande bellezza” cita-homenatja-recrea l’obra del mestre de Rimini, i molt especialment les seves “La dolce vita” i “Roma”. Sorrentino no se n’amaga i fins i tot fa broma quan el protagonista proposa anar a veure un monstre marí a la platja (igual com al final de “La dolce vita”, encara que irònicament el monstre esdevé aquí el cadàver varat del creuer Costa Concordia). Són igualment cites fellinianes l’encontre nocturn amb una “star” peripatètica (fou Anna Magnani en el cas de Fellini) o tot el circ que envolta a la monja santa.

Lluny d’esdevenir derivatiu, Sorrentino organitza un espectacle de dues hores i mitja que és pura fascinació sensorial i temàtica. Si m’ho preguntéssiu, no sabria dir-vos de què va exactament la pel·lícula, encara que al seu cor hi ha un rebuig i alhora una acceptació d’aquesta inacabable conga hedonista i suïcida que és la vida dels protagonistes. Segurament és també una carta d’amor a Roma; jo almenys n’he sortit enamorat i amb ganes de tornar-hi d’immediat. El pròleg al Gianicolo, amb el Tempietto del Bramante, l’ambaixada espanyola i el grup de japonesos, culmina amb la sublim interpretació coral de “I lie” de David Lang. És la primera mostra d’una banda sonora tant deliberada com perfectament programada, capaç de saltar de l’exquisit al vulgar sense despentinar-se. Hi trobareu Pärt, Tavener, Preisner i Gorecki; però igualment Raffaella Carrà i “Mueve la colita”. Seria imperdonable no destacar una de les festes més ben filmades dels temps recents, festa de la qual Baz “Gatsby” Luhrman podria aprendre moltes lliçons.

Cert que de vegades l’efecte està subratllat amb marcador “fosforescent” (els flamencs al balcó o l’aristòcrata vinguda a menys que visita el seu lloc de naixement), però són pegues mínimes per a una obra lliure i apassionant, que a més està obtenint inesperades adhesions de bona part dels seus espectadors. Hi ha d’haver quelcom de màgic i excepcional, quan un film tan poc convencional aconsegueix connectar amb el seu públic.

És possible enamorar-se d’una pel·lícula? O tot és només un bla, bla, bla? Calla, Jep, l'amor és encara possible.