El navegant estàtic

Un cop coneguda la meva dèria per les illes perdudes (amb o sense nàufrag de Coll), era de calaix regalar-me l’”Atlas de islas remotas” de l’alemanya Judith Schalansky (coedició de Capitán Swing i Nórdica, novembre de 2013), una preciositat de llibre que amb el seu subtítol (“Cincuenta islas en las que nunca estuve y a las que nunca iré”) ja ho explica quasi tot. L’obra neix en el moment que l’autora passa al costat d’un globus terraqüi a la sala cartogràfica de la Biblioteca Estatal de Berlín i queda irremeiablement atreta per les minúscules taques de color terrós, convencions d’insularitat que descobreix disseminades enmig de la blavor artificial del que representa ser l’oceà. Schalansky experimenta aquell vertigen que tots els contempladors de mapes hem hagut d’aprendre a pair, el moment quan la geografia real i la seva translació a la petita escala humana han de pactar un acord diplomàtic per conviure en un mateix univers.

M’imagino l’autora, com a bona alemanya, idealitzant les illes com el territori somiat on es pot instal·lar qualsevol fantasia: un continent en miniatura, el conreu de la utopia, la colònia penitenciària, l’encarnació del desesper, l’adob per la follia. I ja posada surt a buscar les 50 que li semblen més remotes, encara que el seu criteri de remotitud és una mica discutible, ja que inclou una illa de l’arxipèlag de Cap Verd o l’ex-colònia espanyola d’Annobón, que es troba al golf de Guinea.

El llibre classifica les illes per oceans i dedica a cadascuna d’elles una doble pàgina. A les pàgines de la dreta, un elegant mapa on sobre un oceà blau-boira i una topografia en grisos destaca el color groc rovell d’ou dels accidents geogràfics fruit de la mà de l’home. A les de l’esquerra, el text: nom en castellà, país que ostenta la sobirania del territori, nom o noms originals, latitud i longitud, superfície i nombre d’habitants (si n’hi ha o en queda cap), distància a la terra coneguda més propera i també a altres illes mencionades en aquest mateix llibre, cronologia sumària de l’indret… Finalment, un llarg paràgraf reprodueix de forma certament literària un episodi lligat a la història de l’illa en qüestió. Judith Schalansky aconsegueix en alguns casos que aquestes anecdòtiques cròniques locals assoleixin un raonable nivell d’evocació, però sovint apareixen mancades de context fins el punt de fregar la incomprensió.

En tot cas, penso treure profit d’aquest regal nadalenc, encara que només sigui per rescatar mitja dotzena d’illes “remotes” en mitja dotzena d’apunts propers, i restituir el seu caràcter llegendari a tots aquells territoris terrestres que són més a prop de l’espai exterior que del veïnat de casa.

L'illa de Robinson Crusoe, una vella coneguda.