Pop i testosterona

Afegeix la llegenda, diu: Bill Withers no és prou llegenda?

Tots als disset, als divuit anys, hem sigut atractius i desitjables (o almenys la versió més desitjable de nosaltres mateixos) i tots en aquestes tendres edats hem mantingut una relació molt especial amb la música que ens ha ofert a la vegada suport sentimental, refugi gregari, vies de relació eròtica i celebració dionisíaca a través del ball. No passaran gaires anys abans que tot aquest repertori juvenil esdevingui per a la resta de les vides dels implicats permanent farratge nostàlgic. Només alguns irreductibles continuaran conreant aquella passió primerenca i, quan la majoria dels mortals comenci (per edat) a interessar-se per les darreres sonates per a piano de Beethoven (o pels plans de pensions directament), escriuran encara fervorosos articles sobre figures menors del Northern Soul gironí. Per descomptat, aquests aventurers eternament encadenats als moments més entusiastes i deleteris del seu passat són (som?) tots mascles i d’immaduresa bastant provable.

S’ha dit, s’ha repetit, que escriure sobre música és gairebé impossible per allò que té d‘inaprehensible, d‘abstracte, d‘al·lèrgic a la paraula. I tanmateix alguns implumes ho intenten una vegada i una altra i fins i tot l’encerten en ocasions. Un dels escriptors per a mi més fiables en qüestions de cultura pop és l’hiperproductiu santboià Kiko Amat qui a “Mil violines” (Mondadori, 2011) fa una crònica autobiogràfica de la seva relació amb la música, tot subratllant com aquesta incideix en la vida de les persones de les formes menys previsibles. El llibre té un deute clar amb el “31 Songs” de Nick Hornby (del que hi ha edició a Anagrama), projecte similar de defensa de la importància de les cançons en la vida de l’individu.

En el cas d’Amat les cançons són 14 i les seves vivències són per descomptat més properes a casa nostra que les de Hornby. S’agraeix que escrigui sovint sobre artistes no gaire coneguts (almenys per mi) com ara The Dictators, Los Canguros, Billy Childish o Mose Allison (sempre és bo ampliar els teus horitzons estètics). I no ho fa amb afany de presumir de coneixements obscurs, sinó per demostrar com de vegades una cançó de tres minuts pot ser una experiència tan pertinent i reveladora com un “essai” de Montaigne. Amat escriu tot això amb estupenda gràcia (en la doble accepció humorística i divina de la paraula); i és que jo amb l’Amat em passa com amb els porcs, que m’agraden i els hi ric tots els seus productes i derivats. Coses com:

“Met her on a plane” es como para pegarse un tiro. Para para pegarse uno un tiro en la rótula, después de haber introducido el pito en un panal de abejas y pimplarte un chupito de salfumán un instante antes de que te obliguen a casarte con tu propia madre. En el lavabo portátil de un festival musical. Escuchando “Crocodile rock” una y otra vez. 

Yo qué sé. Estoy tratando de pensar en cosas horribles.

O coses com:

Hay que visualizar la escena: tres sucios veinteañeros, malhablados y consistentemente resacosos trabajando en un quiosco de la calle principal de un pueblo costero y turístico. En pleno agosto. Alientos petroquímicos y pulsos que ni para robar panderetas. Cabezas rapadas, narices sudadas y tejanos negros recortados por la rodilla, y sobacos en llamas también, y Puma rojas de piel girada sin calcetines, o Gazelle hechas trizas, y yo con una camiseta hecha por mí mismo en la que ponía en letra muy grande:

KILL THE HIPPIES

Con ustedes, el rey de la sutileza.

Afegiu com a “bonus tracks” un “Manual de literatura para punks (o Cómo publicar tres novelas sin haber estudiado)” que ofereix consells més raonables del que caldria esperar, un breviari d’autoajuda enganyosament fútil, i la llista de les deu cançons que més detesta l'Amat (coses com “Personal Jesus”, “Imagine” o “Chiquitita”, perquè veieu que hi ha des de l’esperable a l’inesperat).

No cal dir que els veritables destinataris de “Mil violines” ja fa anys que se l’han llegida. Els que encara no ho hagin fet, parin compte a l’advertència: “Esto es un libro sobre música pop. Todo aquel que no sea fan de ésta entra aquí por su cuenta y riesgo”. Però millor deixar-vos amb un text una mica més inspirador:

Y ayer descubrí algo nuevo. Iba a contarlo en el apartado anterior, pero se me fue con la reflexión de los genios malnacidos. 

Lo que iba a decir es que en la banda sonora aparecían fragmentos de la “Gymnopédie Nº 1” de Erik Satie, y —como no sé absolutamente nada de esas cosas— fue un descubrimiento deslumbrante. Es una pieza de gran belleza: tan simple. Podría ser de Alison Statton, de su álbum “Tidal Blues”. 

He descubierto la “Gymnopédie Nº 1” a los treinta y ocho años. No sé si es tarde o temprano, pero el descubrimiento atizó otra reflexión. 

Me entristece cuando alguien confiesa abatidamente que nada le sorprende ya en el pop. ¿Vivir así? Debe de ser terrible. Yo, en cambio, me sorprendo a menudo. Y me alegra sorprenderme. “Me alegra no saber”. Me alegra lo que queda por descubrir, me llena de expectación y euforia: pensar en todos esos libros y canciones aún por desenvolver. 

No estar de vuelta de todo: qué suerte. 

Ser un ignorante en algunas cosas: qué bien. 

Estoy seguro de que son este tipo de cosas las que hacen que uno viva cien años. El mantener viva la curiosidad constante.

"Mil violines" va de Rachmaninov, igual que Marylin Monroe hi anava a "La tentación vive arriba".