Amor digital

Tots manipulats!

Una altra pel·lícula que sembla haver agradat a tothom: “Her” de Spike Jonze. 

En un futur proper (2025, diu la Wiki) Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), un escriptor de Los Angeles en procés de divorci, s’instal·la a l’ordinador un nou sistema operatiu intel·ligent que s’anomena Samantha i té la veu de cassalla de Scarlett Johansson. Se n’enamora. Durant dues hores de pel·lícula.

Sí, el conflicte al cor de “Her” està aviat explicat i ni tan sols resulta gaire original: vénen al cap, començant pel mite de Pigmalió, “Tamaño natural” de Berlanga, o “I love you” de Ferreri, “Electric Dreams” de Steve Barron o “S1m0ne” d’Andrew Niccol. Cent vint-i-cinc minuts (la meitat dels quals consisteixen en primers plans de Phoenix), per narrar una història d’amor curiosament no tan diferent de qualsevol altra, pequen d’excessius. Cal dir però que el protagonista, en un paper que no té gaire rerefons al que agafar-se, comunica molt bé la seva fragilitat i la seva eufòria amorosa, registre atípic en un actor que ens ha acostumat als tipus de caire psicopàtic. El treball de la Johansson ha sigut també molt lloat, i no és que no ho faci bé, però m’imagino que pels espectadors mascles, en sentir la veu que té el sistema operatiu en la versió original, s’hauran imaginat el cos de l’actriu i així és fàcil justificar qualsevol enamorament. M’ha agradat una desmaquillada Amy Adams —l’únic altre rol amb una mica de consistència—, com a amiga en qui recolzar el cap.

“Her” té coses bones, com per exemple la imatge del futur que pinta, un disseny que resulta creïble pel poc que es diferencia del nostre present. La Los Angeles actual es fusiona digitalment amb Xangai per oferir una visió pulcra i espaiosa, potser massa optimista de l’any 2025. Visualment és molt bonica: barreja contradictòria però harmònica de reflexos d’acer i vidre amb taques de colors vitals (taronges, roses, grocs). La partitura, si exceptuem una cançó pedestre de Karen O., és adequada i “moderna”, com no podria ser de cap altra manera quan hi ha implicats Arcade Fire i Owen Pallett.

Pel costat no tan bo, jo diria que el guió (que també el firma Jonze) no ha sigut degudament reflexionat. No tinc ni idea de com ha d’evolucionar un sistema operatiu que aprèn sobre la marxa; però em sembla la via més còmoda suposar que acabarà reaccionant com una dona arquetípica de la vida real, amb les seves gelosies i les seves indiscrecions. Tampoc resulta gaire clarivident augurar que en un futur proper es reviscoli l’intercanvi de cartes manuscrites (per encàrrec), treball en el que Theodore excel·leix. Suposo que amb aquesta acotació mal adreçada es pretén suggerir que el protagonista és ànima sensible, opinió subjecta a discussió. Per a Josep i per a mi, la prosa que gasta en les seves cartes i en directe ens ha semblat d’un ensucrament de digestió complicada. Ens hem avorrit.

“Her” tanmateix agrada. És una metàfora poc subtil de l’actual deshumanització de les relacions interpersonals. No sé perquè, però agradarà sobretot a aquells que més critica: els ansiosos del smartphone, els cuiners de “cupcakes” en technicolor, els que creuen que la vida és un “selfie” permanent. Ens hem avorrit.