Mestres russos

Limónov: atractiu als 70

No sempre la vida dels grans creadors està a l’alçada de les seves obres. Per a mi ni Charles Dickens, ni encara menys Lewis Carroll, superaren en vida seva (i només els salvaria al límit amb l’excusa dels seus actes) els fabulosos llibres que havien escrit. Però existeixen personatges —segurament menors i destinats a un oblit històric unànime— que amb la seva extravagància mereixen que es rescati la seva biografia, que supera amb excés el seu paper a la posteritat. Tal seria el cas de l’Eduard Limónov, rescatat per l’ambiciós àmbit de les lletres europees gràcies a Emmanuel Carrère, un dels grans escriptors de la seva generació, que ja ens havia ofert anys enrere una altra biografia novel·lada a la magistral “L’adversari”.

“Limónov” (Anagrama, 2013; traducció de Jaime Zulaika) és doncs el retrat lliure d’un personatge real amb una vida tan increïble que es diria producte de la ficció. Carrère la resumeix així:

Limónov, en cambio, fue un gamberro en Ucrania; ídolo del “underground” soviético; mendigo y después ayuda de cámara de un multimillonario de Manhattan; escritor de moda en París; soldado perdido en los Balcanes; y ahora, en el inmenso desmadre del poscomunismo, viejo jefe carismático de un partido de jóvenes desesperados. Él mismo se ve como un héroe y se le puede considerar un canalla: me reservo la opinión sobre este punto.

Carrère, fill d’una sovietòloga i amb ascendència russa, és una veu autoritzada per escriure sobre aquest aventurer a qui havia conegut a l’època que triomfava a la vida literària parisenca; però constitueix també la seva contrafigura, en declarar-se el novel·lista com a persona d’ordre i de biografia tant plàcida com burgesa en el sentit més francès de la paraula. Amb tanta fascinació com dubtes pels dilemes morals que planteja, Carrère va desgranant els episodis de la vida intensa d’Eduard Veniaminovitch Savenko (dit Eduard Limónov) que començà el 22 de febrer de 1943 prop de Gorki i ha estat present a totes les grans vicissituds de la Rússia moderna, encara que fos des de la dissidència i l’exili.

El llibre no té preu com a crònica d’un país i d’una època, des dels baixos fons comunistes, fins a l’oposició de tuf feixista a la Rússia de Putin, passant per la contracultura al Moscou dels 60. Difícilment trobareu un altre títol on Garry Kasparov convisqui amb Andy Warhol, Philippe Sollers, Joseph Brodsky, Anna Politkóvskaia i Lou Reed. Però el seu protagonista és encara millor, perquè amb totes les seves inconseqüències i estirabots, presenta una ètica tan ambigua com la dels brètols de Genet o els endimoniats de Dovstoievsky, capaços d’escenificar una veritable muntanya russa d’emocions en la qual es pot robar per generositat i assassinar per compassió. En algun moment, com per exemple quan Limónov flirteja amb els serbis de Radovan Karadžić, tant a l’autor com al lector els agafen ganes d’enviar el llibre a la paperera; però finalment són aquests comportaments extrems, que ens interpel·len directament, els que justifiquen la vàlua d’una experiència lectora.

“Limónov” m’ha absorbit, m’ha fascinat; i no sóc ni molt menys el primer, perquè la “novel·la” va guanyar com a culminació d’altres premis el “Prix des Prix” del 2011. La meva objecció principal, que és més aviat un dubte, té a veure amb l’originalitat del treball de Carrère; ja que, en ser gairebé tota l’obra literària de Limónov de caire autobiogràfic, es diria que és fàcil restituir a partir d’aquesta una biografia decent.

Sigui com sigui, continuo atrapat a “Limónov”, als seus inesperats girs i a les estranyes reflexions que invoca. Avui, encara sota el reflux d’una crisi ucraïnesa que sembla gestada en un altre món, ens calen manuals de conversa per aquest nou/vell idioma de l’orient europeu, que alguns no considerarien europeu, però que sempre semblarà oriental. Lectura molt aconsellable.