L’art de la guerra

Avantatges de la VO, o com fer el ridícul en tres idiomes diferents

“The Monuments Men” es basa en la història real d’un grup aliat que durant les darreries de la Segona Guerra Mundial es va ocupar de buscar i preservar obres d’art i altres peces culturalment rellevants que estaven en mans de l’exercit alemany. És una història suggeridora que podria donar peu a una bona pel·lícula; malauradament la versió que ens ofereix George Clooney és sens dubte la baula més fluixa en la seva carrera com a director.

I no es que la cinta sigui abismalment dolenta, però es presenta tan carregada de problemes que no sé ni per on començar. El guió, per exemple, episòdic, nebulós, sense propòsit aparent, especialment a una primera part on l’equip apareix disseminat per diversos escenaris sense que quedi clar que se suposa que està fent cadascun d’ells. Tot queda tan aigualit, tan desproveït d’objectiu que l’espectador no sap ben bé que esperar. És una comèdia, és una pel·lícula d’aventures, un drama bèl·lic? “The Monuments Men” intenta jugar totes aquestes cartes sense cap convicció: no és divertida, ni trepidant, ni emociona i quan vol ser sentimental esdevé vergonyosament sentimentaloide.

El repartiment és farcit de grans actors o grans estrelles (George Clooney, Matt Damon,   Bill Murray, John Goodman, Cate Blanchett, Jean Dujardin, Bob Balaban, Hugh Bonneville), cadascú amb alguna escena on poder lluir-se; però amb una durada de menys de dues hores difícilment tenen l’oportunitat de crear figures sòlides i el que acaba veient l’espectador és a en Murray, en Goodman i aquell que surt a “Downton Abbey” i no els seus personatges.

Tampoc com a document històric ofereix gaire credibilitat, no només per unes resolucions que depenen de casualitats inversemblants, sinó també per simplificacions que atempten qualsevol lògica. Ja és difícil creure que l’exèrcit nazi derrotat tingués com a prioritat destruir les obres d’art que tenien en el seu poder; però el que no m’empasso de cap de les maneres és que no tinguessin cap cura de les obres mestres que custodiaven i utilitzessin un retaule renaixentista com si fos una prestatgera d’IKEA, tal com mostra el film. Sense que vingui gaire a tomb, els russos són pintats com a antagonistes a batre i poc sensibles a l’art.

L’equip original de Monument Men comptava amb centenars de membres procedents de tretze nacionalitats. A la pel·lícula l’equip el formen set persones (i encara en sobren!), cinc nordamericans, un francès i un britànic. Només la dinyen els dos que no són ianquis, no em direu que no plana a l’ambient una mica de xovinisme americà. Però és que tota la pel·lícula sembla pensada perquè l’entengui (i no la gaudeixi) un granger d’Omaha. Una d’aquelles pel·lícules on una imatge de la Tour Eiffel es veu acompanyada de l’inevitable rètol “Paris, France”. Una pel·lícula on, per fer-ho tot més planer, les obres mestres a rescatar es resumeixen en el retaule de l’anyell místic de Gant i l’estàtua de la mare de déu de Miquel Àngel que hi ha a Bruixes. I per respondre els demagogs que podrien opinar que valia més la pena que tot aquest esforç s’hagués dedicat a matar alemanys (i a salvar jueus diuen els més demagogs de tots), enlloc de salvar figuretes de pessebre, l’autoritzada veu en off de George Clooney s’embolica en un raonament bastant discutible on sembla dir que un ésser humà, fàcilment replicable, no importa tant com una taula a l’oli dels Van Eyck.

I a més, el pecat pitjor de tots, “The Monuments Men” és tediosa, tediosa, tediosa, tediosa, tediosa. No és tòxica, però us la desaconsello igualment. Desempallegueu-vos de manies envers el cinema espanyol i aneu a veure la del Trueba d’enmig, “Vivir es fácil con los ojos cerrados”. És bona, bonica i barata. Ben interpretada, sense cap excés i emociona de debò.