L’arc (i les fletxes) de Sant Martí

Un fantasma recorre el planeta en aquest encara jove segle XXI i és el de la revolució gai destinada a canviar el món. Almenys això pensa el sociòleg Frédéric Martel, tal com intenta demostrar a “Global gay” (Taurus, 2013). Si l’altre dia escrivia sobre “Això no és africà” i les experiències sovint frustrants del “gai local” a l’Àfrica, es diria que aquest nou llibre constitueix la seva contrafigura, tot intentant descobrir una tendència universal a la normalització de les relacions emparades sota les sigles LGTB.

La Terra és vasta i les generalitzacions perilloses, per tant aquest suposat assentament de les sexualitats alternatives s’ha de contemplar amb precaució i ganes d’entrar en el detall. Per això el llibre divideix el present status quo en unitats menors i més comprensibles, sovint subcontinentals. Comença pels confortables barris gais de les grans metròpolis occidentals —New York, Los Angeles, Sidney, Amsterdam, Madrid, Londres, París, tots ells ben guarnits de banderes irisades—i n’intenta fer una taxonomia bastant arbitrària. El que em queda més clar és que, quan més avança la normalització, menys visibles són els membres de la comunitat LGTB, i que el nostre destí final (el que l’autor anomena “posgai”) serà habitar un barri qualsevol ple de veïns que ni es molestaran en ser “gay-friendly”, perquè ja els hi vindrà de sèrie.

De seguida salta Martel al problemàtic cas de Cuba on, com en altres països d’homosexualitat legal (Xina sembla l’exemple més conspicu), les pràctiques són consentides sempre que no es facin públiques. Els horrors que Marc Serena descrivia sobre l’Àfrica, aquí es repeteixen i fins i tot s’augmenten, amb una descripció molt detallada de les seqüeles que patiren els assistents a la festa del “Queen Boat” egipci. Però el to de l’autor tendeix més aviat a l’optimisme i troba motius de satisfacció a qualsevol indici de resistència moderada arreu del món.

El conegut xovinisme francès treu el cap al capítol dedicat a una mig fallida moció davant de l’ONU l’any 2008 per sol·licitar la despenalització universal de l’homosexualitat. França, que era en aquell moment a la presidència de la Unió Europea, va actuar amb possibilisme diplomàtic, que l’autor realça, tot ocultant els seus nuls resultats pràctics. Roman això sí la molt mala impressió que causaren tant el Vaticà com els Estats Units en negar-se a recolzar la proposta. Per fortuna, posteriorment —el llibre té la virtut de la seva actualitat, amb dades tancades a juny de 2013— Barack Obama ha declarat el seu ferm compromís amb la defensa dels drets LGTB. Del trempat papa Francisco i la seva opinió al respecte, no hi ha novetat encara.

Els capítols que més m’han interessat de “Global gay” són evidentment els menys previsibles, aquells que descriuen de quina manera les noves tecnologies —internet, els blogs, les xarxes socials, la televisió via satèl·lit, els serials televisius, el cinema de Bollywood, Lady Gaga…— han obert una via, gairebé una hemorràgia, per on s’expressa tot l’antiautoritarisme reprimit, però present a l’Iran i la Xina, a la península aràbiga o a Sud Corea, al subcontinent indi o a Indonèsia. Es tracta evidentment d’un corrent mig clandestí que s’ha de moure a través de domicilis privats, de locals d’ambigu propòsit i de zones d’ambient que es traslladen cada breu temps. Per descomptat la visualització pública queda totalment proscrita, però almenys tota aquesta colla de rebels sexuals saben que no estan sols, que el món és ple de gent com ells i que fins i tot la seva ciutat és plena de gent com ells. El règim iranià o l’alcalde de Sochi poden afirmar públicament que a casa seva (al seu país, a la seva ciutat) no hi ha gais, que immediatament la xarxa els ho desmentirà sorollosament.

Vull creure que el vent de la Història bufa a favor de la despenalització dels actes homosexuals, com ho fa a favor del vot femení, l’abolició de la pena de mort o la desaparició de l’esclavatge. En cap d’aquests fronts la guerra es pot donar per guanyada (i Àfrica ens està donant molts disgustos darrerament en matèria LGTB), però les batalles es lliuren (lluny d’ideologies i dogmes religiosos) cada dia més a peu de carrer. Ara només cal que el carrer ens reflecteixi a tu i a mi. “Global gay” és si més no tremendament informatiu, tot i que el seu contingut té data de caducitat. El seu subtítol hauria de ser: l’estat de la qüestió a principis del segle XXI.