"Maria Rosa", Joan Rebull |
Ha estat un rampell poc afortunat.
Vaig comentar a casa que no havia visitat mai el museu de Montserrat i tot d’una vam decidir passar-lo a veure aquest dissabte tan primaveral. Rucs de nosaltres havíem llegit i posteriorment oblidat la notícia que informava que les 100 millors peces del museu s’exhibirien a Itàlia entre l’u de febrer i el sis de juny d’enguany. Les 100 millors peces! O sigui que res del Caravaggio, ni del Tiepolo, del Dalí ni del Picasso, res dels tres millors Casas, ni del Fortuny, del Torres-García, del Monet i el Degas. Ni tan sols el meu estimat Sean Scully havien respectat. Què hi podia quedar que justifiqués la visita, si un museu de més envergadura s’hauria vist seriosament tocat amb una retallada similar?
Era força descoratjador anar topant-se a totes les sales amb cartells que deien més o menys: no teníem més Caravaggios per ocupar el lloc del que hem prestat, però a les golfes disposàvem d’un quadre de la mateixa època d’un pintor que segur que no heu sentit en la vida, però que a nosaltres ens sembla “interessant”.
Pecadora d'El Greco |
I mireu, malgrat tot, encara he trobat al·licients suficients per no donar la visita per perduda. A la pintura clàssica salven els mobles uns màrtirs de Benedetto Bonfigli, un Greco decent i un retrat de Jean de la Fontaine pintat pel perpinyanès Jacint Rigau-Ros (o Hyacinthe Rigaud, quan en mode estupend li feia la gara gara a Lluís XIV). I llavors hi ha la pintura catalana moderna, que no sé si és gaire bona en comparació a altres pintures contemporànies seves, però és la nostra; i jo a un Nonell, a un Mir o a un Casas (els tres artistes molt ben representats aquí) els hi ric totes les gràcies. I encara més al gran Rusiñol, del qual s’ha preservat entre d’altres “El pati blau” (no deien que les millors pintures eren totes fora?)
El pati blau. Sobren les paraules |
He descobert un lluminós Joan Roig i Soler, que pintava les platges de Sitges. I un Joaquim Vayreda a qui el motivaven les vaques sota la lluna. I m’he enamorat de dos paisatges parisencs de Josep Mompou, el germà gran del músic Frederic. Tornaré un altre dia per veure el Caravaggio, el Dalí i l’Scully; però no em sembla haver perdut el temps.
Sitges segons Joan Roig i Soler |
A més a Monistrol, perdut tot el sentit de la litúrgia catòlica, celebraven ahir (en plena quaresma) el seu carnaval particular amb grallers i batucada, barrufets, fruites, personatges d’Asterix i peces d’escacs blanc-i-negres. No voldria ser profètic, però acabarem tenint un sambódromo a tots els pobles de Catalunya.
O Mir o el sambódromo, ja us ho fareu. |
Montserrat té un volum d'obra artística prou important per a fer dos museus. Malgrat tot, quan falten els Capolavoro es nota... com en el Barça... o no?
ResponEliminaGalde, d'entrada volia menjar-me algú, però quan m'he calmat, he gaudit fins i tot dels Darío de Regoyos. I només he hagut de plorar per l'absència de Julio Romero de Torres.
EliminaNo sabia que allà dalt es podia trobar aquest patí blau de Rusiñol. Espero que no l'amaguin quan tornin les bones.
ResponEliminaNo, Miquel, em sembla que el pati el compten entre les bones, però se la van descuidar.
EliminaQuerido Allau, además de lo que has visto tienes fácil solución, volver a partir del seis de junio...
ResponEliminaO viajar a Itàlia. Casi es mejor solución.
EliminaHi he anat molt sovint i m'encanta aquest museu, no sóc gaire de 'grans firmes' jo. Vaja, relativament i depèn.
ResponEliminaPer alguna cosa les firmes seran "grans", no?
EliminaSobren les paraules...
ResponElimina...
EliminaA mi el Joan Roig i Soler també m'ha impressionat molt per la llum que recull. De Vayreda, a banda de la vaca, també hi ha una paisatge de grans dimensions que impressiona molt.
ResponEliminaI, per cert, també és interessant la sala dedicada al Subirachs :)
EliminaDeus voler dir un amb una lluna plena.
EliminaI amb vaques. No cal dir-ho.
EliminaI el reconfortament espiritual, Allau?
ResponEliminaJo tampoc hi he estat, però aquest pati blau m'ha captivat!
No hi anava amb propòsits trascendents, Enric, però l'iconastasi del museu em va trasbalsar.
EliminaEsto me recuerda a aquella vez que pagué una entrada completa para el museo arqueológico de Túnez... para descubrir acto seguido que el 80% del mismo estaba cerrado por reformas. Me sentó como un tiro. Después, uno de los guías se ofreció a enseñarnos de tapadillo algunas de las salas cerradas, previo pago extra de la propina-soborno correspondiente, lo que me sentó aún peor grrr
ResponEliminaSí, aquí el aviso pertinente sobre la falta de piezas no lo encuentras hasta que inicias la visita. Muy cucos ellos.
EliminaDoncs jo, quan vaig llegir la notícia, vaig pensar "mira, és l'oportunitat de tornar a la Vall d'Aosta, que el Forte di Bard no el vam visitar". Però si no ha viatjat el pati blau, em sembla que ens quedarem a caseta.
ResponElimina(I mató no en vau comprar?)
No conec la Vall d'Aosta o sigui que a bodes em convides, perquè també em ve molt de gust Torino. I de mató no en vam comprar, però el vam menjar.
EliminaLes firmes moltes vegades són grans per la promoció, les modes, la sort o per haver nascut en un país o en un altre, vaja, és la meva opinió. I en tot cas una mateixa firma té moltes coses diferents, és una mica com les marques i la borsa, tot aixó.
ResponEliminaJa sé, Júlia, que no t'agrada casar-te amb ningú.
ResponEliminaSi hi tornes i no avises, de baix estant en foto una pedrada que quedaràs guerxo de per vida! ^^
ResponEliminaJa ho vam comentar en passar al costat del telefèric d'Esparraguera.
Elimina