Un armari amb corrents d’aire

“Les Garçons et Guillaume, à table!” (títol horrible) del cineasta debutant Guillaume Gallienne obtingué recentment quatre premis César que el van consagrar com el film de l’any a França. Gallienne, que és actor de la Comédie Française, adapta a la pantalla una obra de teatre d’èxit que va escriure a partir d’experiències autobiogràfiques. No conforme amb això, s’interpreta a si mateix i a la seva mare, doblet que té un cert sentit perquè el personatge de Guillaume es vanta de ser capaç d’imitar perfectament la seva progenitora.

“Les Garçons et Guillaume, à table!” narra la paradoxal història d’un noi efeminat i confós a qui la seva família s’entesta a considerar homosexual, encara que ell sembla prendre’s com una noia “normal” atreta pels nois. El tema sobre el paper és suggeridor, ja que reconeix la inherent fluïdesa de la sexualitat i l’error d’encasellar-la amb etiquetes; però si les intencions són dignes d’aplaudiment, l’execució apareix molt més problemàtica. Possiblement en un escenari teatral tot plegat (exageracions incloses) pot semblar més plausible, però a la pantalla predomina un to grotesc força despietat amb tots els personatges, personatges que per altra banda rarament mereixen cap simpatia. I sí, fa riure alguna cosa, sobretot als trams inicials de la pel·lícula (i la visita a la ciutat més lletja d’Espanya); però sovint és a costa de la figura arquetípica del marieta ridícul, un tipus d’humor que a mi ja m’incomoda.

Acostumo a posar en quarantena les històries que tracten de la confusió de la identitat sexual viscuda en primera persona; crec que a la vida l’individu té més clar qui vol ser i qui vol estimar, que no pas ho sap el seu entorn. Aquí tot s’acaba solucionant amb psicologismes barats i amb un elogi a les dones, a totes les dones, que és més un xantatge emocional que una mostra de sinceritat. Que Guillaume, després de mostrar-nos-la durant tota la funció com una harpia sense sentiments, dediqui un panegíric laudatori a la cabrona de la seva mare, put a cop de teatre immerescut.

Resumint (de cara al gabinet de premsa): es pensaven que “entenia”, i els que no entenien res de res eren ells. Pel que he llegit sobre el Guillaume Gallienne de la vida real, la seva història no és ni tan blanca ni tan negra, i podria ser més bisexual del que la pel·lícula transparenta. Quan una obra d’art simplifica el que se suposa que és real, millor girar els ulls en direcció al que tots convenim en anomenar la realitat a la recerca de respostes.