Aquests entranyables italians i les seves tradicions

Ho intento de nou amb Fante (en part perquè el club de lectura m’hi ha obligat), a veure si la familiaritat acaba millorant la valoració per aquest autor. Ara es tracta de “La germandat del raïm” (Edicions de 1984, juny de 2013), una novel·la apareguda originalment el 1977. El protagonista, com ja passava a “A l’oest de Roma”, és l’escriptor Henry Molise, encara que el Henry de “La germandat del raïm” sembla tenir només la meitat de fills. Poc importa perquè el llibre concerneix sobretot al seu pare ancià, Nick Molise, un paleta retirat sempre a la grenya amb la seva esposa.

De fet la trama es posa en marxa quan Maria Molise, ran d’una sospita d’adulteri decideix divorciar-se de Nick i posar fi a cinquanta anys de matrimoni. Henry haurà de prendre l’avió per intentar apagar el foc i, a contracor, es veurà embolicat en un poc assenyat projecte del seu pare: la construcció d’un fumador de carn en un paratge de muntanya. Serà així com coneixerà una galeria de vells pintorescos, sempre disposats a entaular-se en companyia d’una baralla de cartes i una garrafa de vi local, en definitiva la germandat del títol.

En un marc temporal imprecís que es podria situar a la Califòrnia de mitjans del segle XX, el llibre relata una realitat on la comunitat immigrant italiana encara representa una amenaça exòtica i plena d’idiosincràsies. Fante explota tots els tòpics a l’ús: els homes italians són borratxos, dropos, faldillers i ocasionalment violents, les seves dones, beates inflexibles i cuineres excel·lents. Se suposa que tota aquesta càrrega antropològica ha de ser tan “humana” i tan graciosa com la colla de borratxets irlandesos d’algunes pel·lícules de John Ford. Reconec que per a mi no ho és i que llegir com un home intenta estrangular la seva dona, no me’l fa especialment simpàtic, més aviat el contrari. Tampoc l’espectacle d’una dona de mitjana (o tercera) edat rebaixada al nivell de nimfòmana sòrdida em sembla el súmmum de la comicitat.

He de confessar que al club de lectura les opinions foren majoritàriament favorables i fins i tot algú expressà una adhesió absoluta, de fan de bava. Queda clar que el fan de Fante no hauria de freqüentar aquest blog descregut. En tot cas, Martí Sales torna a demostrar que és el traductor ideal per aquesta mena d’aventures, amb els peus molt a terra.

***

L'opinió de Marc M, a quí sí que agrada Fante:

Com a personatge em sembla interessant perquè va ser un bon guionista mal pagat més dels que van aconseguir sobreviure de mitjes feinetes fetes apretant les dents: produccions poc vistoses, estudis de segona. A Hollywood, va escriure el guió de molts westerns (un de William Wellman amb Ricardo Montalban y Shelley Winters), un parell de pel·lis dirigides per Dymitrick (la més coneguda, perquè és el primer film amb Jane Fonda de prota, és Walk on the Wild Side) i bastants capitols per series de TV que cap americà viu deu recordar avui dia.

Les seves novel·les tracten de persones humanes normals i corrents: lamentables, bocamolls, porucs, egoistes, orgullosos. M'agrada que siguin comedies humanes desprovistes de penetració moral i la psicología dels personatges, la manera com lluiten entre ells d'una manera salvatge, inmadura, acarnissats en demostrar-se que no es conceben a sí mateixos sense l'antagonisme de l'altre. També perquè en aquest panorama el que perdura és la passió, la més grotesca i la més heroica, tant com la persistència tenaç davant l'ordre decadent de les coses. L'evolució que va del fracás a l'éxit, de l'odi mortal a l'estimació profunda, de l'acte de venjança a la desesperació i la culpa, de la victòria ocasional a la derrota correctiva, es produeix al mateix temps i en totes les direccions. 

M'agrada pels tocs d'humor cafre.

El seu estil em flipa sobretot per les transicions, per la consició i lleugeresa amb què disecciona l'acció, per les motivacions dels personatges descrites en dues frases efectives, per l'eloqûència, per dir les coses tal com ragen, amb una poètica mundana, salada, sense pretencions però amb esperit d'elevació. M'agrada perquè em manté alerta i em fa riure, perquè té girs i gags de mestre de l'humor, a vegades, pur slapstick narratiu, a vegades, simplement efectista, però sempre descriu el va-i-bé de la realitat per pams, ordenadament, amb un fraseig que em manté atent. Ho trobo d'una naturalesa elegant que no es desfà ni en l'escena de l'intent d'estrangulament ni a la de la perruca de la infermera ninfòmana. 

Hi ha una frase on el protagonista prova de fer entendre la seva negativa a acceptar la feina al que l'empeny el Molise gran, afirmant que l'espera l'editor, i que ell, es guanya la vida fent l'únic que sap fer: “posar un paraula darrera l'altra, com les comptes d'un rosari”. M'agrada la visió humil, artesanal, creadora i il·luminadora (californiana,... o mediterrànea) que es desprén d'aquesta postura davant la literatura, per molt magrejada que pugui semblar la idea.

També m'interessa la recreació que fa de la vida dels vagabunds a USA dels anys trenta i quaranta, els traballadors de fàbrica dels ports, els budells de l'época daurada de Hollywood, les cuines de les families italianes humils, les sales de joc i la misèria dels perdedors, i em convenç molt que ho faci amb una lirisme més propi de Hamsun que de Steinbeck. Perquè retrata un món a tocar del somni americà, lamentable i tragicòmic.
M'agrada perque es tronat, sentimental i exagerat, una mica fill de puta, pero es fa estimar, i perquè segurament no té cap gran història però sap coure bona literatura simplement explicant-la. Per mi, son motius suficients.