Encara no crema París?

Fa una pila d’anys, en una galàxia molt llunyana, Volker Schlöndorff era un director de cinema que tenia un munt de coses importants a dir, d’aquelles que cal escoltar amb atenció, si no vols que et considerin com a espècimen d’una altra època. Coses que es titulaven “El jove Törless” (adaptació de Musil), “L’honor perdut de Katharina Blum” (adaptació de Böll) o “El tambor de llauna” (adaptació de Grass). Ben mirat, l’especialitat de Schlöndorff era l’adaptació d’obres literàries de qualitat, segurament el camí menys prestigiós cap a la posteritat. De tot això ja fa ben bé més de trenta anys i les últimes notícies que recordo a propòsit del director alemany tenien a veure amb la molt luxosa i forassenyada adaptació que va fer de Proust, “Un amour de Swann” (1984).

Inexplicablement Schlöndorff ha renascut recentment de les seves cendres amb “Diplomatie”, premiada a Valladolid enguany, segurament perquè no tenien gaire més per escollir. Es basa en una obra de teatre de Cyril Gely, que el film intenta airejar infructuosament amb accions sorolloses, però dramàticament estanques. L’argument va sobre els últims dies dels alemanys a París, durant la Segona Guerra Mundial, quan la seva desfeta ja era previsible, però encara s’aferraven a una venjança terrible que destruiria una de les capitals més boniques d’Occident. L’acció se centra en una nit d’agost de 1944 i narra l’encontre entre el governador alemany general Dietrich von Choltitz i el diplomàtic suec Raul Nordling que l’intenta dissuadir de la demolició de París, un encontre que per cert mai no es va produir en la forma concentrada que presenta la pel·lícula.

Aquest mateix conflicte d’interessos figurava a la novel·la de Dominique Lapierre i Larry Collins “Crema París?”, un artefacte a hores d’ara mig oblidat, però que esdevingué l’any 1966  un film notori de René Clement, guió de Gore Vidal i Francis Ford Coppola, i cançó principal de la patriòtica Mireille Mathieu, amb l’ajuda de Maurice Jarre. El paper de l’alemany el feia Gert Froebe, que era una mena d’alemany-tipus dels films de l’època, mentre que del cònsol suec s’encarregava Orson Welles en mode desesperadament alimentici.

A “Diplomatie” els protagonistes els encarnen Niels Arestrup (Choltitz) i André Dussollier (Nordling) dos actors francesos de llarg recorregut que defensen el seus respectius papers sense dificultat, però que no em sembla que els permetin un lluïment particular (tot i que Arestrup va ser guardonat a Valladolid). L’enfrontament de les raons inflexibles de la milícia amb els possibilismes diplomàtics no dóna gaire joc dramàtic, almenys en aquest guió de Gely i Schlöndorff. I en quant al suspens sobre el desenllaç, no crec que a ningú se li acudeixi ni per un moment que París arribarà a saltar pels aires. [Curiosament el travelling final és quasi una còpia del de “La grande bellezza”, però amb el Sena substituint el Tíber i una banda sonora infinitament menys sublim].

“Diplomatie” és una mostra de cinema correcte, passador i una mica antiquat; però només dura 84 minuts, o sigui que no atempta cap dret humà.