Gais en procés d’extinció (1 de 2)

La cosa comença amb Larry Kramer (Connecticut, 1935), escriptor que va guanyar l’Oscar al millor guió de 1969 amb “Women in Love”, adaptació de D.H. Lawrence i direcció de Ken Russell. Pocs anys després escriu la novel·la “Faggots”, fàcilment traduïble amb l’antinormatiu “Maricons”, una crònica molt crítica sobre les vides promíscues d’un grapat de gais de Nova York la qual, malgrat el seu enorme èxit comercial, va ser rebuda amb urpes molt esmolades per la comunitat homosexual de la ciutat. És comprensible, just en el moment històric que començaven a gaudir d’una bombolla de permissivitat que, després de tants anys de persecució i rebuig, els permetia treure’s el ventre de pena sexualment parlant, no venia gaire de gust que aparegués aquesta veu de la consciència que els advertia que aquella disbauxa no era el millor camí per aconseguir la plenitud vital, ni un company de llarga durada.

I llavors, al principi dels anys 80, amb un do de l’oportunitat veritablement pervers, apareix una misteriosa malaltia letal que sembla acarnissar-se amb els homosexuals en especial. Kramer contempla entre la perplexitat i el pànic com al seu voltant els amics cauen com a mosques, mentre les autoritats sanitàries se’n desentenen, potser perquè les víctimes pertanyen totes a una minoria no especialment apreciada per les administracions. Davant de la ignorància impotent del sector mèdic, l’escriptor (esdevingut activista per pura necessitat) proposa l’abstinència sexual com a mesura profilàctica temporal, mentre no es coneguin millor els mecanismes de transmissió de la malaltia. Per descomptat, li diuen de tot menys bonic: ningú no està disposat a renunciar a unes llibertats sexuals tan àrduament conquerides.

L’any 1982, Larry Kramer i altres persones sensibilitzades per aquella crisi sanitària creen l’autodenominat “Gay Men’s Health Crisis”, dedicat a recollir fons i proporcionar ajuda als afectats del que ja es començava a conèixer com a Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (o sida). Kramer es revela com un militant furibund, gens dotat per les arts de la diplomàcia (per exemple, en una entrevista televisada, fa sortir de l’armari a plantofades l’alcalde de Nova York, Ed Koch, encara que no s’hagi demostrat a hores d’ara la veracitat de les seves afirmacions). Els companys del “Gay Men’s Health Crisis”, farts de la seva manca de mà esquerra, el fan fora.

Kramer viatja a Europa amb consternació sabàtica. Passa pel camp de concentració (i extermini) de Dachau i descobreix que havia sigut inaugurat l’any 1933, molt abans de l’inici de la guerra, davant de la indiferència generalitzada tant d’alemanys com de forasters. S’identifica amb aquest menyspreu universal per les minories i escriu la peça teatral “The Normal Heart” (títol del qual encara ara se m’escapa el sentit), una espècie de crònica dels primers temps de la crisi de la sida. S’estrena a l’Off-Broadway l’any 1985 amb èxit creixent i, prova de la seva popularitat, és que hi hagin intervingut actors famosos tan diversos com Brad Davis, Joel Grey o Martin Sheen en papers protagonistes. També guanya algun premi Tony en les reposicions i es revela en definitiva com un èxit de llarga durada que havia encapsulat perfectament l’aire dels seus temps. On s’hauria d’encaminar a continuació?