Job i la balena (o l’escopinada al cel)

“Leviatan” és venerable paraula de molts usos, la majoria d’ells simbòlics. Apareix per primera vegada al Llibre de Job del Vell Testament representant un gran monstre marí, que en temps més il·lustrats s’ha identificat amb la balena (i així és precisament com es denomina a les balenes en hebreu modern). “Leviatan” és el títol d’un assaig (sembla que molt recomanable) de Philip Hoare sobre les balenes i les llegendes que carreguen sobre els seus lloms, també és una coneguda novel·la de Paul Auster sobre terrorisme urbà i és, per descomptat, l’obra més cèlebre del filòsof anglès Thomas Hobbes, una de les primeres defenses conegudes del contracte social (sotmès això sí a la llei dictada per un sobirà absolut). A partir d’ara també és un film d’Andrei Zvyagintsev que treu un gran partit de totes aquestes referències creuades, tot aconseguint de passada una obra monumental digna hereva de la gran tradició russa.

“Leviatan”, ambientada en una remota península septentrional a la vora del mar de Barents, narra el calvari d’un Job modern a qui el Sistema (per no dir l’Estat) condemna a l’anorreament pel sol fet d’enfrontar-s’hi. El nostre Job és un tal Kolia (Aleksei Serebryakov), destre mecànic de motors, proper a la cinquantena, amb una dona més jove que ell (Elena Lyadova) i un fill adolescent (Sergei Pokhodaev) producte d’un matrimoni anterior. En començar el film està a punt de dirimir-se si hi ha res de legal en l’expropiació del seu habitatge que vol dur a terme el corrupte alcalde (Roman Madyanov). Un advocat moscovita, antic company de Kolia a l’exèrcit (Vladimir Vdovichenkov), sembla que aportarà abassegadors arguments a favor del seu amic; però tot acabarà en condemna i maledicció de la pitjor manera possible.

“Leviatan” és una pel·lícula lenta i majestuosa i torturada sobre afers molt sòrdids i a peu de carrer, molt russa en definitiva. Hi trobareu molta ingestió de vodka i moltes promeses infundades de no beure’n més. Insisteix en els aspectes més explotadors del gènere humà, on sembla que totes les relacions es vertebrin a partir de l’interès, sense acabar de nega’ls-hi la pròpia humanitat. Conté una denúncia molt clara de quins seran els eterns perdedors i dels que tenen la paella pel mànec, i no vacil·la a mostrar en pantalla un retrat de Vladimir Putin durant alguna de les escenes que delaten una corrupció més pestilent. Tampoc li tremola la mà en retratar l’església ortodoxa com a còmplice passiu dels pitjors abusos del poder. No em puc imaginar com hauran entomat el film els nostàlgics de la Santa Rússia.

Entre els paisatges més desoladors (i preciosos) on es podria organitzar un pícnic, la fotografia tristoia de Mikhail Krichman, la partitura invisible de Philip Glass i el to fúnebre de tot plegat, les notes d’humor negre i ferotge són tan benvingudes com les eventuals aparicions cetàcies. Profunda, imprevisible, colpidora i terrible, plena de personatges reals interpretats per actors immaculats però de tècnica imperceptible, tot dins “Leviathan” té vocació de clàssic. Andrei Zvyagintsev, el seu director, pot tenir un nom impossible de pronunciar o retenir, però també està clar que sap com explicar una història a la seva personal manera: les el·lipsis, els punts de vista, els molt parsimoniosos moviments de càmera delaten un creador a seguir.