Variacions per a cobla

Tret d'aquí http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com/2012/07/la-unio-cassanenca.html

Però no t’escaparàs pas de créixer i aprendre, i un dia, quan ja granegis, recollons, de cop t’adonaràs que tots som com emigrants de la infantesa, no trobes?, vés-te preparant perquè llavors entendràs que on n’hi hagut sempre en queda, com em va quedar a mi incrustat el maleït i venerat record d’en Trini com un encàrrec de per vida; i llavors sí, potser sí que escriuràs el llibre dels collons, de cap a cap, com un animal, com una venjança contra re però amb plaer de venjança, i se te’n fotrà que tufegi a costumisme o barretinada perquè acceptaràs que aquell va ser el món que et va fer, un món de nàufrags feliços que no volen ser rescatats i entre els quals et trobes vulgues que no, un món que et va condemnar al goig egoista de les causes perdudes, a la llibertat del que és inútil però bonic, a l’evasió com una immensa botifarra a la golafre, fotuda inèrcia d’allò que en diuen progrés i que no és més que la pastanaga per fer-te llevar cada dia…

He arribat molt tard a aquest artefacte prodigiós que es titula “Una màquina d’espavilar ocells de nit” de Jordi Lara (Edicions de 1984, (2008 és l’any de l’edició real)), tot per no haver fet cas, quan tocava, als que en saben. I ara, igual que s’han vist obligats a fer tots els lectors anteriors d’aquesta obra, confessaré que mai abans m’havia interessat el món de la sardana, més enllà que com a decoració sonora puntual d’una passejada d’estiu, però que la lectura del llibre de Lara (que gira ni més ni menys entorn a les cobles i la música que interpreten) m’ha deixat abduït i molt disposat a replantejar-me la suposada carrincloneria d’alguns epígons de la cultura popular (la ignorància, sempre tan atrevida).

El llibre del vigatà Lara (collita del 68) recull vuit peces que fan de mal classificar i passen fàcilment de la memòria personal a la investigació assagística. Sense dir cap mentida es podria subtitular com “Una educació musical”, perquè tot el text gira sobre la relació del narrador amb la música i la seva pràctica, molt especialment encara que de forma no exclusiva, amb la música de cobla. Els primers relats, que són els que mantenen una aparença més autobiogràfica, presenten un protagonista adolescent a qui entabanen per tocar la tenora en un conjunt sardanístic que voreja la decrepitud. En certa manera, la situació fa pensar en “La germandat del raïm” de John Fante, però amb molta més gràcia. L’efecte, el de la innocència envoltada de senectut bonhomiosa (ja explotat per Disney a la seva versió de la “Blanca Neu” i per Howard Hawks a “Fireball”), resulta d’una comicitat irresistible, sobretot quan (per exemple) tots ells es posen a buscar el tap d’una sonda urinària enmig de la foscor de les cunetes.

Més enllà de la seva dedicació a la cobla, aquest Jordi Lara (llegit com a personatge literari) té moltes altres facetes dignes d’interès. Sense sortir del terreny estrictament musical, no pot ser més explosiva la combinació d’organista de missa de diumenge i acèrrim intèrpret de heavy metal, a més de fan moderat d’allò del “roc català”. A un nivell més personal, no us perdéssiu les seves primeres campanyes amatòries durant uns “bolos” a Camprodon, o la peregrinació meridional per conèixer les arrels andaluses del seu pare (i d’en Pep Ventura!) Gràcies a aquest viatge tindrem l’oportunitat de conèixer l’impagable tito Loreto, del qual l’únic que lamento és que sigui un personatge inventat.

Els relats de la segona part del llibre adopten un to més assagístic, tot perseguint via la investigació, l’entrevista o la pura cabòria alguns apunts sobre les vides dels compositors Juli Garreta, Vicenç Bou o Ricard Viladesau. Entre els lectors de “Una màquina d’espavilar ocells de nit”, hi ha els que prefereixen la part més autobiogràfica i etnogràficament osonenca, mentre que els amants del text melòman (que en som un munt i detestem allò de considerar “ballar arquitectura” com a impossible, que ja no sé quin apòcrif va dir) gaudeixen d’una exposició tan arravatada, entenedora i poc tècnica com la que fa Lara als seus capítols musicals. O sigui, traduït en cristià, que el llibre s’apanya molt bé a explicar com és de trempant l’experiència musical sense fer ús de gaires esoterismes i amb unes eines literàries sensacionals.

Em consta que no sóc el primer que durant la lectura del llibre s’ha acostat a YouTube per esbrinar com sonen “Juny”, “Nydia” o “Pastoral”, i no em sembla gesta petita aconseguir desvetllar la curiositat del lector en matèries tan poc “cool”. Es clar que Jordi Lara gaudeix d’una arma infal·lible i gens secreta que és l’ús que sap fer del llenguatge, un llenguatge dúctil i molt ric, gens pretensiós i farcit d’imatges originals, però d’una gran naturalitat.

El va fer callar l’explosió de la sardana. Desvergonyida, torrencial, busca-raons; despentinant oliveres, arrissant els geranis, empastifant-ho tot. Jo havia creuat els dits i guaitava de reüll el rostre del tito, un rostre esglaiat que vol dissimular l’esglai, però després vaig mirar els oliverars i les casetes i el caminoi i sobretot el groc del cel i tot d’una em va semblar veure passar per allà mateix un marrec orellut i camasec, amb un pot rovellat perquè anava a caçar granotes al canal, saltironant mentre xiulava quelcom que casualment resseguia el traç de la sardana… va passar com un sospir, i ja s’allunyava feliç i indiferent a tot, sobretot indiferent a allò que no sabia que l’esperava en un futur, i llavors vaig sentir una pena quasi agradable, la pena que hom sent pel desenllaç d’un film que és trist per a un film però acceptable per a la vida real…

La sardanada havia cessat i havia deixat un silenci remenat, espès. El tito Loreto s’havia aferrat a l’agafador de la porta com si vinguéssim de fer baldufes amb el cotxe. Estava molt pàl·lid. Em penso que no sabia com sortir-se’n.

Va tirar pel dret.

—¡Joé! Está claro que uno no es de donde nació, sinó de donde quiere morir.

Espero que hagi quedat clar que Lara m’ha enlluernat; només lamento que un autor tan polifacètic com ell —que ha cultivat la televisió, el cinema, el teatre i la biografia— no hagi tornat a visitar el terreny de la narrativa. Molt i molt recomanable, ja està dit.