Els seus

Personatge més incòmode que veritablement subversiu, es diria que Serguei Dovlàtov no es va exiliar sinó que el van forçar a fer-ho, circumstància que finalment es revelaria feliç, perquè no fou fins que l’escriptor es trobà a milers de quilòmetres de la Unió Soviètica que la seva obra va començar a ser publicada. A Dovlàtov l’obligaren a  viatjar lleuger d’equipatge, com revelava a “La maleta”; però malgrat l’escassedat de records materials, duia a les espatlles la memòria de tots els seus familiars, que és del que tracta “Els nostres” (quart títol seu que Miquel Cabal tradueix i La Breu publica), un veritable arbre genealògic esdevingut literatura.

En tretze capítols, a un per parent, el narrador i periodista repassa de forma molt poc rigorosa anècdotes i records de família, començant pels avis i acabant pels fills, sense oblidar-ne el gos. L’ordenació cronològica del relat fa que el llibre vagi evolucionant subtilment, tant per la variació de les circumstàncies històriques com pel divers grau de testimoniatge que detenta l’autor. Així, les històries referides als avis, recollides possiblement per tradició oral, adquireixen l’aura irreal de les llegendes amb protagonistes gegantins capaços de sobreviure un terratrèmol o retardar la revolució; mentre que els capítols que tracten de temps més recents tenen major valor documental per reflectir la realitat quotidiana a la societat soviètica.

L’estil de Dovlàtov és aspre i cantellut, de paràgrafs molt breus i total al·lèrgia a la retòrica: quan detecta una temptació literària l’estronca d’immediat. Descarnat i molt poc sentimental, la tendresa hi corre subterrània. Però és abans que res, un autor divertidíssim; encara que estigui explicant fets greus i fins i tot dolorosos, no pot evitar observar la intrínseca ridiculesa de la comèdia humana:

Idolatrava Stalin. L’adorava com s’adora un fill esgarriat. Li veia els defectes.

Els discos amb els discursos del generalíssim els guardava en àlbums vermells. Eren un àlbums amb cordillets i un retrat del líder en relleu…

Quan va resultar que Stalin era un criminal, a l’oncle li va saber greu de veritat.

Llavors va agafar afecte a en Malenkov. Deia que era enginyer.

Quan van destituir en Malenkov, li va caure en gràcia en Buganin. Tenia l’aspecte d’un comissari de la policia prerevolucionària de províncies. I justament l’oncle era de províncies, de Novorossisk. Potser s’estimava de debò en Buganin, que li recordava els ídols d’infantesa.

Després va enamorar-se d’en Khrusxov. Quan el van fer fora, l’oncle va perdre l’amor. Havia acabat fart de malgastar els sentiments.

Va decidir que estimaria Lenin. Feia temps que era mort, ja no el podien destituir. Tampoc no era fàcil que el desacreditessin com tocava. O sigui que aquell amor no li podien prendre…

No sembla que Dovlàtov tingui una intenció política en el que escriu, però la mera descripció desapassionada dels fets no podria ser més demolidora. Per exemple, quan parla de la feina de correctora de la seva mare, el que s’acaba fent palès és la terrible censura imposada pel règim:

En el periodisme hi ha una norma. N’hi ha prou que et deixis una lletra: és la fi. Sempre acaba sortint una paraulota o, encara pitjor, un concepte antisoviètic. (I de vegades totes dues coses alhora).

Posem que en una frase com «Els comunistes són forts», la efa es tomba i acaba sent una ema. Aquestes coses passen tot sovint.

O bé: «Les decisions fútils del Partit» (en lloc d’útils).

O bé: «El comunisme esclau» (enlloc d’eslau).

Ja se sap que l’única cosa certa dels nostres diaris són les errates.

“Els nostres” conté a més una de les històries d’amor (per anomenar-ho d’alguna manera) més extraordinàries que mai llegireu, com és la del propi Serguei amb la Lena. Dovlàtov és un autor que crea addicció. Entra tan fàcilment com l’aigua, però en realitat es tracta de vodka (que finalment, en rus, és també aigua). “Els nostres” és segurament la millor manera d’entrar en el vici.