Un nou vell museu

Per tal de no estroncar el flux continu de turistes que arriben a la ciutat, cal pensar-se-les totes i oferir-los un nou estímul a cada cantonada, com es fa molt evident al barri de la Ribera i més específicament al tan adrenalínic carrer de Montcada. Apart de l’inevitable Museu Picasso amb la seva cua d’aspirants a visitar-lo incrustada permanentment a la façana, hi ha iniciatives tan suspectes com el Museu del Mamut o el Museu Europeu d’Art Modern (que potser és molt millor del que la seva entrada amenaça oferir-nos). Al Palau Dalmases, seu original d’Òmnium Cultural, hi ha actualment un “tablao flamenco”, oh exquisida ironia! I a la casa Marquès de Llió i la casa Nadal, on hi havia hagut respectivament el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Museu Barbier-Mueller d’Art Precolombí, s’acaba d’obrir el Museu de Cultures del Món, un museu etnològic del qual només estan excloses les cultures europees. Caldrà veure, quan reinaugurin l’antic Etnològic de Montjuïc, si la polèmica sobre el suposat provincianisme del projecte tenia o no raó de ser.

El Museu de Cultures del Món basa la seva col·lecció en l’original Museu Etnològic, més la cessió de la col·lecció d’Albert Folch i algunes donacions privades. No sé perquè tot plegat m’ha fet la impressió que havia sigut lleugerament improvisat, però el conjunt (sense ser ni molt menys exhaustiu) fa goig i no fatiga, dues característiques que rarament es presenten aparellades en una instal·lació museística. Dels quatre àmbits continentals, em quedo amb Àfrica i Oceania. Els americans del centre o del sud, semblen tan simpàtics com matussers, mentre que els asiàtics citen massa sovint les variacions sobre els estereotips del Buda, Shiva o Ganesha. Paral·lelament els africans, deixant de banda magnífics exemples d’art cristià copte, presenten una munió de mostres de màscares tan abstractes com expressives. Dialoguen força bé amb Picasso o Miró i s'entén clarament la direcció de les influències. I els oceànics fan una mica el mateix, tallant proes en forma de cocodril i pintures sobre escorça de cangurs jacents i serps enrotllades. O sigui "Dona i ocell", però en taquigrafia.

L’origen d’aquest museu pot fer una pudor sospitosa, però deixarà satisfets els seus usuaris. A més es troba instal·lat a dos casalots (gòtics) impressionants d’aquest carrer, que és l’indubtable cor de l’arquitectura civil catalana. Una mica més al sud trobareu tapes basques (a l’esquerra) i xampanyet lleuger (a la dreta). La vida continua.

Me n’oblidava, fins el set d’abril la visita és gratuïta. Aprofiteu-la: val la pena.