No teníem un dia gaire catòlic

Caravaggio és un animal

Ha passat per casa, jo no l’havia invocat, un llibre que es titula “Por qué no podemos ser cristianos (Y menos aún católicos)” i RBA n’ha tret ja tres edicions. L’ha escrit Piergiorgio Odifreddi, sorprenentment italià, i jo que em pensava que tots els italians són de missa. Com el títol anuncia, el seu propòsit és fer sang a partir de la religió catòlica, una activitat a la qual no sóc especialment aficionat; però no m’he pogut resistir a llegir-lo: la curiositat m’ha vençut i he de dir que fins i tot he après alguna cosa que segurament havia oblidat.

El llibre comença parlant de la Bíblia com a text fonamental del cristianisme. Del Vell Testament en destaca el caràcter esquizofrènic del Gènesi on es detecta fàcilment la coexistència de dos autors, cadascun amb la seva pròpia versió de la mateixa història. Apunta després al caràcter incestuós de l’origen de la Humanitat, a l’arbitrarietat del comportament de Jahvé, a mites tan indefensables mitjançant la raó com són els de Noè, Abraham o Job i fins i tot a errors de ciències naturals (considera que els rat-penats són aus, els conills ruminants i els insectes tenen quatre potes). Res de nou en general, prou sabem que el Vell Testament és una col·lecció de textos cruels, inversemblants, xovinistes i moralment indefensables que els seus exegetes han d’apuntalar amb arguments d’un equilibri purament bizantí.

Gairebé em sap greu contemplar com algú es rabeja revelant les febleses d’aquest llibre sagrat, tan vulnerable de per si. És un exercici massa cruel, una mica com assistir al sacrifici d’una foca bebè amb l’ajuda d’un bat de beisbol; però per altra banda no veig com es podria contemplar d’una altra manera. No endebades la (antigament anomenada) Història Sagrada se sol inocular en edat immadura i de feble esperit crític, quan prodigis i falòrnies passen coll avall amb facilitat. Que hi hagi persones en edat de votar i de pagar impostos que encara es considerin catòliques només ho puc entendre si han optat mig inconscientment per oblidar que a la Bíblia hi ha una part que es diu Vell Testament i que —almenys com a norma de vida— és una rucada.

Reconec que el Nou Testament funciona molt millor a tots els nivells i que Jesús, fos o no un personatge històric, pronunciava frases memorables, que Paulo Coelho mataria per tenir-ne el copyright. L’embolic dels quatre evangelis denota manca de coordinació i, a més, contradiccions a dojo. Tampoc hi trobareu a faltar els moments David Lynch, com quan Jesús guareix una senyora endimoniada i trasllada els seus dimonis a un ramat de porcs que, posseïts, se n’hi van de cap, al mar de Galilea, per ofegar-se. Alguns detalls curiosos, com que als evangelis ni la virginitat de Maria ni la resurrecció de Jesús, ni la seva ascensió s’expressen amb claredat, afegeix dubte al dogma.

El llibre explora després l’evolució del cristianisme a partir de creacions purament humanes com són el papat, el sacerdoci (i el seu celibat de companyia), la missa, la comunió (i la resta de sagraments), la immaculada concepció i la infal·libilitat del Papa. Tots aquests descobriments científics i superferolítics estan degudament documentats, tot respectant la cronologia i sense cap intervenció divina. El senyor Odifreddi no aprofundeix gaire, té un estil mediocre i gasta un humor tan barat com el meu.

A mi (deixeu-me banyar en l’art de la contradicció) m’agraden més aquests entrevistats de “la Contra” de La Vanguardia que diuen:

—Jo no sóc religiós, però tanmateix crec que hi ha “algo”.

Sí. Rebaixes a un Outlet.