Un balneari fora de temporada

Amb la narrativa que prové del Japó —i ara parlo tant de literatura com de cinema— no sé mai si la sensació d’estranyesa que sovint em produeix entra dins de les intencions de l’autor o bé cal atribuir-la a les diferències culturals. M’ha tornat a succeir amb la lectura de “País de neu” la novel·la del Nobel Yasunari Kawabata, traduïda del japonès per Albert Nolla i editada per Viena Edicions el 2009. Ja des del primer paràgraf, tan concís i evocador com ho és tot el llibre, entrem en un territori vague escenari de tota l’acció.

En sortir del llarg túnel que separava les dues regions s’arribava al País de Neu. El fons de la nit era blanc. El tren es va aturar en un semàfor.

Tot i que aquest País de Neu té una localització geogràfica molt precisa, la novel·la no es molesta a precisar la toponímia. De fet, tot el que succeeix a la novel·la ho percebem de forma fragmentària, com un conjunt de primeríssims plans envoltats de grans zones d’ombra, als quals afavoreix la brevetat de les frases. A la contracoberta comparen “País de neu” amb la delicada bellesa d’un haiku i potser ja és això, perquè a mi els haikus sempre em deixen amb el neguit de la incompletesa un segons abans que es produeixi l’epifania.

Sigui com sigui tenim aquí en Shimamura, un home ric de Tòquio, que torna a l’hivern en aquest país de neu. Va a la recerca d’una noia que va conèixer en una estada anterior al balneari. D’ella no recorda res, però el seu índex de la mà esquerra sí que la recorda.

Tot havia començat feia tres hores, quan, ben bé per avorriment, en Shimamura s’havia fixat en el dit índex de la mà esquerra. De fet, aquell dit era l’única part del seu cos que conservava un record viu de la noia a qui anava a veure. Com més intentava recordar-la, més li fallava la memòria, i la imatge que en guardava es feia més vaga i més etèria, i el deixava sense res a què aferrar-se. Enmig d’aquella incertesa, només aquell dit retenia l’escalfor d’haver-la tocat i li permetia fer-la una mica més present. Estranyat per aquelles sensacions, es va acostar el dit al nas per olorar-se’l, i tot seguit va fer una ratlla al vidre entelat, on, de sobte, va veure aparèixer l’ull d’una noia.

Estrany, oi? I contemplat sempre amb el microscopi: el dit índex, l’ull al vidre. Però prou intrigant com per prosseguir la lectura sense hesitació. La noia que busca Shimamura es diu Komako i és una geisha. En successives escenes de psicologia una mica inescrutable, sembla que ella n’està molt dels ossets de Shimamura, mentre que ell es lliura al desgavell sensual sense arribar a perdre el cap. Confesso que tot plegat costa fer-se càrrec de la situació, ja que per començar no tinc molt clar quin és l’estatus de la geisha al Japó del segle XX. Sona estrany saber que no només el balneari compta amb la seva escuderia de cortesanes, sinó que també la pastisseria i la botiga de queviures tenen la seva. Queda clar que entre Komako i Shimamura hi ha una relació sexual, però sempre fora de camp, com un hiatus entre dues converses on només la noia s’expressa, somia i es contradiu.

Mentrestant, Shimamura és una incògnita. Sabem que té esposa i fills, però desconeixem la seva relació amb ells. Com a mínim no té cap impediment per escapar en solitari i refugiar-se al balneari de muntanya. És un home ric que no necessita treballar i que s’ha especialitzat en escriure assaigs sobre dansa contemporània occidental, de la qual no ha vist mai una funció i es guia per les fotografies a l’hora d’imaginar-se-la. Estrany, oi?

“País de neu” és una estada a un territori desconcertant del qual identifiques les paraules però no la lògica de la seva sintaxi. És en tot cas un edifici acollidor que amenaça incomoditat, una cambra on es pot palpar un pit que crema i una castanya de cabells glaçats, l’arna aixafada a la mosquitera i el ràfec de la Via Làctia, un mirall entelat o el folre vermell d’un quimono. Sense que serveixi de precedent, l’he entès a mitges, però us el recomano absolutament.

Com que cada dia feia més fred, també hi havia més insectes que es morien al tatami de la seva habitació. Hi queien d’esquena, amb les ales ben rígides, i ja no podien tombar-se. Les abelles caminaven una mica i tornaven a caure. Els insectes tenien una mort tranquil·la, que seguia el pas natural de les estacions, però si te’ls miraves de prop veies que estremien les potes i les antenes maldant per sobreviure. Aquella habitació de vuit tatamis era un escenari massa gran per a unes morts tan petites.

Quan collia un insecte mort per llençar-lo, sovint pensava en els fills que havia deixat a casa.