El congrés es diverteix

Pels que tenim el mal costum de llegir de tot i en abundància, de tant en tant convé fer una dieta de César Aira per desintoxicar el sistema. L’escriptor argentí, nascut a la incomparable Coronel Pringles el 1949, fa uns llibres que no s’assemblen a cap altre i a més són tan breus que encara que no t’agradin no et fan perdre gaire temps. A l’Avalanche ja en vam parlar fa uns anys (aquí, aquí i aquí) i, com que la meva biblioteca de capçalera acaba de muntar el taulell “el Sur también existe”, m’he endut a casa “El congreso de literatura”, un Aira collita del 97.

El llibret (d’escasses 116 pàgines i publicat per Mondadori el 2012) consta de dues parts de molt desigual extensió. La primera, molt breu, es titula “El Hilo de Macuto”. No em negareu que és un títol formidable. Jo hauria assassinat per escriure un conte batejat així, però l’argentí se’m va avançar. Macuto és una població de la costa veneçolana (fins aquí no falto a la veritat documentada), famosa per una enigmàtica construcció centenària, consistent en una estructura de cordes que s’enfonsen en el mar. Un escriptor que es diu César (però que no té cognom) i que passava per allà, resol el trencaclosques i de retruc es fa milionari (no pregunteu, aquestes són la mena de coses que passen als llibres d’Aira els dies d’entre setmana).

A la segona part, l’escriptor viatja fins a Mérida, als residuals Andes veneçolans, i al congrés literari del títol. Típicament, com escau a Aira, el congrés és el de menys i el que importa és la manera d’evitar-lo. És llavors quan es desenvolupa una inesperada trama sobre clonatge, en la qual el narrador esdevé una mena de “Mad Doctor” que pretén dominar el món a base de fer infinites còpies de l’escriptor mexicà Carlos Fuentes. Hi ha també una abella ensinistrada per prendre mostres d’ADN, una antiga història d’amor amb una noia molt més jove, una obra de teatre darwinià sobre Adam i Eva, i uns colossals cucs blaus dignes de Lovecraft. Sonarà estrany, però així funciona Aira: sense mirar mai enrere. En algun racó del seu llibre intenta explicar la seva particular poètica:

En mi caso, nada vuelve atrás, todo corre hacia adelante, empujado salvajemente por lo que sigue entrando por la válvula maldita. Este cuadro, llevado a su punto de maduración en mis vertiginosas reflexiones, me dictó el camino de la solución, que voy poniendo en práctica esforzadamente cuando tengo tiempo y ganas. El camino no es otro que la harto trillada (por mí) «huida hacia adelante». Ya que la vuelta atrás me está vedada, ¡adelante! ¡Hasta el final! Corriendo, volando, deslizándome, a agotar todas las posibilidades, a conquistar la serenidad con el fragor de las batallas. El vehículo es el lenguaje. ¿Qué otro?

Segurament Aira no és per a tothom. A ningú li agrada veure’s defraudat en les seves expectatives i contemplar com l’autor es fa escàpol i et fa botifarra a cada dues pàgines. Però si ets conscient que la literatura és sobretot artifici, si simpatitzes amb el parent raret, i t’agrada que et duguin allà on ningú t’ha dut mai, Aira és insubstituïble. Els dubtosos haurien de començar tastant “Cómo me hice monja”, test definitiu per establir compatibilitats “airades”.