Les millors armes del director francès Laurent Cantet sempre han sigut les del naturalisme humanista i la preocupació per problemes amb els que es fàcil que ens impliquem gràcies a la seva universalitat, almenys així era en dos dels seus títols més celebrats, “Recursos humans” i “La classe”. “Regreso a Ítaca”, rodada a L’Havana i amb actors cubans, es diria que el situa en territoris una mica més exòtics, tot i que el director és resident a temps parcial a la capital caribenya. En tot cas en el guió ha col·laborat l’escriptor cubà Leonardo Padura per afegir veracitat ben documentada a les situacions.
“Regreso a Ítaca” narra l’encontre de cinc vells amics durant una nit de whisky, rom i frijoles en un terrat havanero, un encontre motivat pel retorn d’Amadeo (Néstor Jiménez) després de setze anys d’exili a Madrid. Són cinc persones entrades ja a la cinquantena, amb vides on les decisions més importants ja han estat preses i on és inevitable girar la vista enrere entre la nostàlgia i la recança. El film comença calmosament amb detalls impressionistes —record de cançons de joventut, recuperació de fotografies en blanc i negre i de velles anècdotes compartides—, fins que de mica en mica es van revelant les circumstàncies personals de cadascú i se solidifica una fèrria estructura dramàtica. Passant el film on passa, és inevitable que les vivències de tots els personatges es relacionin estretament amb la Revolució, tant en com hi van creure en el seu moment, com en la forma en la qual l’han sobreviscut i el cost que han hagut de pagar per fer-ho. És un document amarg que ens parla d’ara mateix i d’una societat que només espera la seva prevista dissolució per liquidació ruïnosa.
De moment la pel·lícula no s’ha pogut veure a Cuba (diu que l’estrenaran al Festival de Cinema Francès de l’Havana), però atès que s’ha filmat a la capital i amb actors cubans ben coneguts, sembla que fins i tot el mateix govern assumeix que s’està vivint un final d’etapa. Pel·lícula que retrata doncs una realitat molt localitzada i perversa, resulta tanmateix enormement propera gràcies a la veracitat humana dels seus personatges, defensats tots ells per estupends actors. El més brillant és sens dubte el mencionat Néstor Jiménez, el més conegut aquí és Jorge Perugorría, però seria injust ometre Isabel Santos, Fernando Hechevarría i Pedro Julio Díaz Ferrán, igualment excel·lents.
Formalment molt senzilla, d’imatge esqueixada, com de vídeo domèstic, però amb un teló de fons inigualable, el de la sorollosa nit havanera (amb les seves discussions entre balcons, la matança del porc i la retransmissió del partit de beisbol), “Regreso a Ítaca” arriba sobretot pel camí dels sentiments. Diria que (potser amb l’excepció de “Pride”) cap altra pel·lícula m’ha emocionat tant en el que portem de 2015.
“Regreso a Ítaca” narra l’encontre de cinc vells amics durant una nit de whisky, rom i frijoles en un terrat havanero, un encontre motivat pel retorn d’Amadeo (Néstor Jiménez) després de setze anys d’exili a Madrid. Són cinc persones entrades ja a la cinquantena, amb vides on les decisions més importants ja han estat preses i on és inevitable girar la vista enrere entre la nostàlgia i la recança. El film comença calmosament amb detalls impressionistes —record de cançons de joventut, recuperació de fotografies en blanc i negre i de velles anècdotes compartides—, fins que de mica en mica es van revelant les circumstàncies personals de cadascú i se solidifica una fèrria estructura dramàtica. Passant el film on passa, és inevitable que les vivències de tots els personatges es relacionin estretament amb la Revolució, tant en com hi van creure en el seu moment, com en la forma en la qual l’han sobreviscut i el cost que han hagut de pagar per fer-ho. És un document amarg que ens parla d’ara mateix i d’una societat que només espera la seva prevista dissolució per liquidació ruïnosa.
De moment la pel·lícula no s’ha pogut veure a Cuba (diu que l’estrenaran al Festival de Cinema Francès de l’Havana), però atès que s’ha filmat a la capital i amb actors cubans ben coneguts, sembla que fins i tot el mateix govern assumeix que s’està vivint un final d’etapa. Pel·lícula que retrata doncs una realitat molt localitzada i perversa, resulta tanmateix enormement propera gràcies a la veracitat humana dels seus personatges, defensats tots ells per estupends actors. El més brillant és sens dubte el mencionat Néstor Jiménez, el més conegut aquí és Jorge Perugorría, però seria injust ometre Isabel Santos, Fernando Hechevarría i Pedro Julio Díaz Ferrán, igualment excel·lents.
Formalment molt senzilla, d’imatge esqueixada, com de vídeo domèstic, però amb un teló de fons inigualable, el de la sorollosa nit havanera (amb les seves discussions entre balcons, la matança del porc i la retransmissió del partit de beisbol), “Regreso a Ítaca” arriba sobretot pel camí dels sentiments. Diria que (potser amb l’excepció de “Pride”) cap altra pel·lícula m’ha emocionat tant en el que portem de 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada