De Paolo Virzì només li coneixia la simpàtica “Caterina va in città” del 2003, però el seu “Il capitale umano” va ser “la pel·lícula” de l’any passat a Itàlia. Es basa (sembla que molt lliurement) en una novel·la de l’americà Stephen Amidon i trasllada l’escenari de l’acció des del Connecticut original a la regió de Brianza, al nord de Milà. Inicia la trama l’atropellament accidental d’un ciclista i a partir d’aquí se’ns explica a través de tres punts de vista i tres capítols successius el rerefons humà del drama. Un darrer capítol de punt de vista més omniscient tancarà la història amb una barreja de cinisme i esperança.
El film se centra en dues famílies els fills de les quals viuen un festeig típic de l’ensenyament secundari. Els pares del noi són riquíssims i, mentre que el cap de la família és una mena de “mad doctor” de les finances, la mare sembla la típica burgesa insatisfeta que ofega el seu tedi en el consumisme luxós. La segona família, més de classe mitja, està encapçalada per un pare ridícul i ambiciós que no dubta a hipotecar el futur dels seus. La tesi de “Il capitale umano” sembla ser que, quan vénen mal dades, a tothom li toca patir, però que si tens calers les penes passen més ràpid. Al final qui rep és sempre el més desprotegit, en aquest cas els més joves i els més pobres.
No és un missatge gaire original, com tampoc ho és carregar les tintes contra els rics sense introduir cap mena de matís. Malgrat tot la cinta passa bé. L’estructura, a partir de capítols que expliquen la mateixa història tot ampliant la informació, l’hem vista una pila de vegades, però encara resulta tremendament eficaç. Les interpretacions són en general força bones, en especial les de Fabrizio Gifuni, Valeria Bruni Tedeschi i Valeria Golino (llàstima del poc paper que té); tot i que Fabrizio Bentivoglio m’ha semblat un pel caricaturesc.
Si “Il capitale umano” no acaba de quallar és per una sèrie de petits detalls que passen per la indecisió tonal, pel simplisme de la seva visió social o per alguns punts febles del guió (és absurd que els adolescents es passin sis mesos fingint que són encara nòvios; el desenllaç a partir d’una confessió llegida en un ordinador és un recurs molt pobre). Recomanada per a qui senti mono de cinema italià i es conformi amb una decent mitjania.
Postdata: com que cada dia som més cretins, el film ha generat una polèmica dins de la regió de Brianza. Es queixen que no reflecteix la realitat de la gent de la contrada. Que prengui nota Virzì; si es vol estalviar problemes, que es limiti a fer pel·lícules de super-herois o de dragons i masmorres.
El film se centra en dues famílies els fills de les quals viuen un festeig típic de l’ensenyament secundari. Els pares del noi són riquíssims i, mentre que el cap de la família és una mena de “mad doctor” de les finances, la mare sembla la típica burgesa insatisfeta que ofega el seu tedi en el consumisme luxós. La segona família, més de classe mitja, està encapçalada per un pare ridícul i ambiciós que no dubta a hipotecar el futur dels seus. La tesi de “Il capitale umano” sembla ser que, quan vénen mal dades, a tothom li toca patir, però que si tens calers les penes passen més ràpid. Al final qui rep és sempre el més desprotegit, en aquest cas els més joves i els més pobres.
No és un missatge gaire original, com tampoc ho és carregar les tintes contra els rics sense introduir cap mena de matís. Malgrat tot la cinta passa bé. L’estructura, a partir de capítols que expliquen la mateixa història tot ampliant la informació, l’hem vista una pila de vegades, però encara resulta tremendament eficaç. Les interpretacions són en general força bones, en especial les de Fabrizio Gifuni, Valeria Bruni Tedeschi i Valeria Golino (llàstima del poc paper que té); tot i que Fabrizio Bentivoglio m’ha semblat un pel caricaturesc.
Si “Il capitale umano” no acaba de quallar és per una sèrie de petits detalls que passen per la indecisió tonal, pel simplisme de la seva visió social o per alguns punts febles del guió (és absurd que els adolescents es passin sis mesos fingint que són encara nòvios; el desenllaç a partir d’una confessió llegida en un ordinador és un recurs molt pobre). Recomanada per a qui senti mono de cinema italià i es conformi amb una decent mitjania.
Postdata: com que cada dia som més cretins, el film ha generat una polèmica dins de la regió de Brianza. Es queixen que no reflecteix la realitat de la gent de la contrada. Que prengui nota Virzì; si es vol estalviar problemes, que es limiti a fer pel·lícules de super-herois o de dragons i masmorres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada