Bernhard en tres cobertes

Us he parlat mai de la meva “mili”? Per si no ho sabíeu, els homes de la meva generació (i de les anteriors, i tot just d’algunes posteriors), així que hi ha una mica de confiança acabem explicant historietes del nostre servei militar. I com que això és una mena de blog personal, no us en escapareu… És broma. Només volia explicar quin va ser el meu primer Thomas Bernhard. Succeí a Colmenar Viejo (Madrid) l’any 1979, on vaig passar els tres mesos de campament i la resta de la (puta) “mili”. El títol fou “Trastorno” d’Ediciones Alfaguara, ja traduït per Miguel Sáenz. Me’l va enviar la meva amiga Montserrat Riba, que llavors treballava a l’escola d’estiu Rosa Sensat, i no estic gens segur que l’hagués adquirit de forma legal. En aquell moment la novel·la em va semblar massa “centroeuropea” pel meu gust, i la veritat és que no li he concedit una segona oportunitat (que potser aviat arribarà). El que no es pot negar és que el disseny de la coberta, gentilesa del gran Enric Satué, és pur geni tan tipogràfic com cromàtic. (Calla, ja m’he posat sentimental).

La segona coberta correspon a “Mestres antics/Maestros antiguos”, l’obra més demolidorament còmica, però també en certa forma la més sentida de Bernhard (no endebades s’hi reflecteix obliquament la mort de “l’ésser de la seva vida”). Els volums abstractes que s’hi reprodueixen corresponen al quadre “La muerte de Thomas Bernhard” de la barcelonina Isabel Cid (1934-2009). Aquesta pintora, no sé si gaire coneguda, va dedicar diversos quadres a l’autor austríac, els quals Alianza Editorial ha utilitzat des de fa anys per il·lustrar el seus llibres que té en cartera.

El tercer cas és “L’origen” de l’editorial mallorquina Edicions del salobre, el llibre que protagonitzarà l’així anomenat club de lectura del proper dimarts. La traducció de Clara Formosa Plans és pràcticament inobjectable. El disseny del llibret també m’agrada, tan auster com tota postguerra, i també sancionaria positivament la bella foto en blanc i negre de Carles Domènec. La defensaria si no fos perquè el que hi apareix és un racó de Viena, mentre que “L’origen” va de Salzburg i és el més salzburgués dels llibres de Bernhard. Ara amplifiqueu-me com a Allau cabrejat i deixeu-me dir-vos que aquests detalls de localització són mitja vida. Viena-Salzburg, Madrid-Barcelona: no hi sabeu trobar la diferència? És que no heu après a escapar del vostre puto poble?