Com la nit i el dia

“Coyote”, la primera cançó d’”Hejira”, marca musicalment i argumentalment tota la resta de l’àlbum. El tema està propulsat per la guitarra d’acords sempre excèntrics de Joni i el baix musculat i expressiu de Jaco Pastorius, aquí en un ritme considerablement més viu que a la resta del disc. En quant a la història que explica la cançó es tracta d’una altra experiència de carretera, una “road movie” inspirada pels vagarejos solitaris de l’artista a través del continent. Qui sap fins a quin punt l’encontre entre el rude vaquer (el coiot titular) i la diva musical vista com a peix fora de l’aigua correspon a una topada real entre dos universos habitualment paral·lels?

Sense recança, Coiot
Venim de circumstàncies tan diferents
Jo llevada tota la nit a l’estudi
i tu matinant en el teu ranxo
Estaràs raspallant la cua d’una euga
mentre el sol va ascendint
I jo estaré tornant a casa amb les meves cintes
No hi ha manera d’entendre’s
Tan a prop com pots estar
dels ossos, la pell i els ulls i els llavis
I encara així sentir-te sol
I encara així sentir-te connectat
com etapes d’una cursa de relleus
No ets algú que llença la pedra i amaga la mà
I fuig a corre cuita
Només has recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Vam veure una granja cremant-se
Al bell mig del no res
Al bell mig de la nit
I vam passar de llarg aquella tragèdia
Fins que vam topar amb les llums d’un bar de carretera
on tocava un conjunt local
Els de la contrada bellugaven l’esquelet a la pista
I abans de poder-me adonar
ja tenia al coiot al davant
Em va acorralar a un racó i no acceptava un no com a resposta
Em va arrossegar a la pista
I vam ballar arrambats una cançó lenta
Em digué que tenia una dona a casa
I una altra al fons del local
Però de totes maneres em desitjava
Per què havies d’emborratxar-te
i portar-me d’aquella manera?
Només havies recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Vaig mirar un coiot directament a la cara
A la carretera de Baljennie prop del lloc on vaig néixer
Corria a través del blat
perseguint alguna presa
I un falcó jugava amb ell
El coiot saltava amunt i el galantejava
Tenia els mateixos ulls que tu
sota les teves ulleres fosques
Tot explorant en privat les habitacions públiques
I tafanejant a través dels forats del pany de portes numerades
On els jugadors es llepen les ferides
i prenen els seus amant temporals
i les seves pastilles i pólvores per superar aquell via crucis
Sense recança, Coiot
Només has recollit una autoestopista
Una presonera de les ratlles blanques de la carretera

Coiot és a la cafeteria
Contempla un forat en el seu remenat d’ous
Atrapa el meu perfum en els seus dits
Mentre mira les cames de la cambrera
És massa lluny de la Badia de Fundy
Lluny dels cavalls appaloosa, de les àligues i les marees
I els cubicles refrigerats
I les notícies dels teletips
Ho estan escrivint amb totes les lletres
Ell haurà d’alçar-se i plantar cara
O tocar el dos d’aquí
Jo mateixa vaig intentar escapar
Escapar i barallar-me amb el meu ego
I amb aquesta flama
que has encès en aquesta esquimal
aquesta autoestopista
aquesta presonera
de les belles ratlles blanques
de les ratlles blanques de la carretera

I com a torna, o propina, la versió filmada per Martin Scorsese a "The Last Waltz" amb l'acompanyament menys idiosincràtic, però igualment carismàtic de "The Band".