En una galàxia molt propera

Crec que encara no ho havia dit amb tantes paraules en aquest blog, però el cantautor català que sento més proper, el que més connecta amb mi, és des de sempre en Jaume Sisa. Recordo perfectament com em va enlluernar el seu primer àlbum “Orgia” del 1971, quan el vaig sentir a casa d’en Ramon Casares, un disc on per cert hi col·laborava en Xavier Riba, cosí seu i condeixeble de tots dos. Fins al moment totes les cançons actuals en català que coneixia eren o bé adaptacions de cançó francesa, versions de folk internacional, les austeres protestes d’en Raimon i les cançons massa “boniques” d’en Serrat. Hi havia també l’opció Pau Riba, figura que havia intentat estripar la baralla amb la primera part de “Dioptria”, però que a mi em semblava massa agressiu. En canvi el Sisa d’Orgia, encara verge de teories galàctiques, no sonava a res conegut; o sí que sonava a coses conegudes, però que mai les havia sentit en català. A més, a la barreja de psicodèlia, riallades i elements decididament surrealistes, s’hi afegia un component molt fort de cultura popular nostrada que es podia traslluir en uns aires de bolero o uns referents de celobert.

Quan va arribar l’èxit fulgurant de la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, vaig celebrar-lo com el primer, però “a posteriori”, en comprovar que tota la carrera del cantant ha quedat reduïda a aquest únic títol en la memòria popular, vaig haver de lamentar les limitacions del públic, i (com acabem fent tots els fans terminals d’un artista) vaig repetir una vegada i una altra “no era això, no era això”. En aquesta època, i gràcies a l’amistat amb en Xavier Riba, vaig tenir accés de franc a molt dels seus concerts (els que conduïren a l’enregistrament del disc “Galeta galàctica”) i en certa manera vaig esdevenir una mena de “groupie” seu (però sense delme sexual inclòs, crec que no cal dir-ho). Després d’un cim (“La Catedral”) i d’una decepció abismal (“La màgia de l’estudiant”), el meu període de fan de bava gaudí d’una revifalla amb l’Antaviana que uní a més els talents complementaris de Pere Calders i Dagoll Dagom.

Però no continuaré relatant la meva experiència íntima amb Jaume Sisa, que persisteix ben viva fins al dia d’avui, encara que a penes ens coneguem personalment. Perquè la meva intenció, després d’aquest llarg preàmbul, és parlar-vos d’un llibre imprescindible per fixar la figura d’en Sisa a la nostra memòria escrita. Es diu “Jaume Sisa, el comptador d’estrelles” (Empúries, 2015) i l’ha escrit el periodista musical Donat Putx, de qui sospito un coneixement profund i de llarga durada de “l’altre” cantautor del Poble Sec. El llibre s’articula a partir de converses dutes a terme entre novembre de 2012 i gener de 2014, cal dir que molt ben ideades i estructurades, on el periodista sap el que pregunta i l’artista respon amb claredat bastant meridiana.

Com que Sisa no ha estat mai al bell mig de l’huracà mediàtic, moltes de les coses que explica resultaran inèdites, interessants i il·lustratives fins i tot pel lector més superficial. La seva història familiar de catalans senzills i represaliats per la postguerra emociona per la seva manca d’èpica. La revisió biogràfica passa per les seves pretensions inicials d’esdevenir un guitarrista ie-ie, pels bolos com a folk-singer a França i al Magrib, per la seva integració al Grup de Folk i pel seu paper indispensable a la Barcelona contracultural del postfranquisme.

Llevat d’algunes elucubracions una mica despistades sobre política sexual i feminisme, Sisa es mostra com persona lúcida i plena de sentit comú, que no defuig qüestions delicades com la seva limitada vida sentimental, la fallida aventura madrilenya o els errors estratègics de discos com “La màgia de l’estudiant” o “Bola voladora”. Capítols sencers es dediquen monogràficament a les dones, els diners, la política, Barcelona, el teatre o el procés de crear una cançó. També, per fi explica d’una forma entenedora què significa ser un artista galàctic, mentre encara amb optimisme i noves cançons l’etapa final de la vida.

De la lectura de “Jaume Sisa, el comptador d’estrelles” es col·legeix que aquest inclassificable músic, admirador de Dylan, Battiato i Bola de Nieve, pateix un problema d’autopercepció, el qual ha afectat la seva carrera, tot duent-lo per estranyes marrades sense sortida que, de passada, han alienat la relació amb el seu públic. És el problema típic al que s’ha d’enfrontar l’artista que treballa contracorrent (encara que sigui en contra de la seva voluntat). En tot cas aquesta molt sucosa biografia dialogada no ha fet sinó augmentar la meva admiració per l’autor de “Mort al veïnat”. Molt i molt recomanable per tots els interessats en aquest temps i país. Bravo per en Putx de treure tant de profit de la bona tela d’en Sisa.