Catàleg de difunts

Sort que porto un registre fidedigne de tot el que vaig llegint, perquè si no juraria que “Entre fantasmas” de Fernando Vallejo (Alfaguara, 2005) ja me’l sabia. Amb això el que vull dir és que Vallejo fa temps que es repeteix. És un dels perills que ronden aquells autors que rebutgen la fructífera ficció de la novel·la i s’instal·len a perpetuïtat en la literatura del jo. I és que la vida pròpia no sol donar per a tant. Almenys la meva.

Així Vallejo, com un veritable Thomas Bernhard tropical, torna a carregar contra tots els seus dimonis domèstics i malparla tant de colombians, com de mexicans i espanyols. Reben també els capellans catòlics (pederastes o no), Octavio Paz (a qui deu detestar) i els indígenes del Con Sud (la cosa arriba tan lluny, que Sant Adolf Hitler és invocat en una ostentació d’incorrecció política per part de l’autor). Les seves diatribes, compartides principalment amb la seva gossa Brujita i a un tal Peñaranda (que deu ser amic i persona sàpiens), demostren una vegada més que Vallejo aprecia més els animals que els humans. Tota la (reticent) tendresa que dedica, es limita a la seva nombrosa família, a la casa dels avis a Antioquía, i als records que hi són associats, tots instal·lats a un passat ja molt llunyà. També admira María Félix, potser perquè la troba eterna i incorruptible.

“Entre fantasmas” és un llibre protagonitzat sobretot per morts, morts que per algun motiu han sigut importants a la biografia de l’autor i que són puntualment inscrits en un bloc de notes. Com també passa amb Bernhard, tal acumulació d'esqueles, d’exabruptes atrabiliaris i situacions exagerades acaben provocant una rialla mig escandalitzada.

A Tina Galindo le estalló la olla Presto. Martha Roth, mi vecina, del sexto piso, se fue por la ventana sacudiendo una alfombra por no soltarla, por agarrada, y aterrizó de cabeza en el pavimento; la alfombra, que evidentemente no era voladora, la envolvió como mortaja. A Pito Pérez se le paró el corazón en el coito. A Teresita Pizano le mató de psitacosis una lora. A Corso Duarte la aspergilosis de un pajar. Marilú Pacheco murió de un pastelazo; sin que se sepa por qué, pero así fue, al abrir el horno éste reventó y le lanzó el pastel a la cara y la asfixió. A Firuliso Pérez en el Hospital General (y está en sus records), lo operaron de nefritis terminal del riñón izquierdo. La operación fue un éxito, sólo que le sacaron el derecho; en tres días lo mató el amonio. Rosario Castellanos, la escritora, la embajadora de México en Israel, se electrocutó en Tel Aviv en su bañera con una rasuradora de piernas. Y hablando de piernas: a Maruca Palomino, la gorrona, al prepararse un scotch con soda en casa ajena, se le cayó la botella de agua mineral de Tehuacán y le explotó incrustándole un cristal en una pierna: se le infectó, se le gangrenó, se la cortaron, y subió al tribunal de Dios a hacer cuentas. A una de las Legorretas la picó (o mordió, yo no sé de eso) una tarántula que había traído de un safari en África: salió corriendo despavorida buscando un médico, no vio el letrero de “Hombres trabajando” y se fue a un hueco del alcantarillado público; de la tarántula se salvó; del tifo no.

Comparant Vallejo amb Bernhard, per tercera i última vegada, s’observarà pel fragment reproduït que el colombià és un fi estilista de l’idioma (facció desvergonyida). Sol posar-me de bon humor, però li agrairia que s’administrés les redundàncies.