Ombres de Torí

Torí deu ser una ciutat intrigant, almenys vista de lluny m’ho sembla. La seva arquitectura barroca, majestuosa i freda, les seves avingudes d’urbanització severa, les vull imaginar tan desertes com a un quadre de Giorgio de Chirico. I la Mole Antonelliana és per força un dels edificis més estranys del món. No endebades diuen que la capital piemontesa té un fort component esotèric, quan no directament satànic. L’il·lustrador i escriptor francès Fréderic Pajak devia caure rendit sota els encants d’aquesta ciutat fins el punt d’empescar-se “La inmensa soledad (con Friedrich Nietzsche y Cesare Pavese, huérfanos bajo el cielo de Turín)” que ha editat aquest març de 2015 ‘errata naturae’. Es tracta d’un llibre estrany, d’un format poc usual, on una col·lecció profusa de dibuixos es fa acompanyar de breus textos que s’hi relacionen. Sense ser ni una novel·la gràfica, ni un conte il·lustrat, participa dels dos gèneres tot anant una mica més enllà.

Com ja s’anuncia al subtítol, l’obra gira entorn de les figures de Friedrich Nietzsche i Cesare Pavese, unides tant per haver perdut el pare prematurament com per la importància que tingué la vila de Torí en la conclusió de les seves vides. Així, mentre que a Nietzsche li esclatà als 44 anys i en una plaça torinesa la demència sifilítica que ja no l’abandonaria durant la seva darrera dècada entre els vius, Pavese va suïcidar-se als 41 anys a l’Hotel Roma de la plaça Carlo-Felice també a Torí. Gran part dels textos del llibre estan extrets de l’obra d’aquests dos escriptors —poemes, cartes, fragments de diari, assaigs o novel·les—, quan no es glosen evocativament les seves respectives biografies. Giorgio de Chirico, Vincent van Gogh i Adolf Hitler també hi són convidats per raons no sempre coincidents, així com el propi Pajak (orfe prematur i torinès temporal).

Pel que fa als dibuixos, tots ells densament tramats i amb predominança del negre, sovint invoquen avingudes solitàries i altres notes d’habitual desolació urbana, on de tant en tant s’immisceix un retrat de Nietzsche o Pavese en situacions poc usuals [la primera versió de “L’Immense solitude” és datada del 1999; l’actual ha esmussat els nassos dels protagonistes, els quals abans havien aparegut grotescos, com a transsumptes de Pinotxo].

La juxtaposició d’imatges i textos resulta sempre suggestiva, però també imprevisible i irresponsable en les intencions últimes. De la lectura de “La inmensa soledad” en pots extreure el que et doni la gana; però també et pot conduir a l’engany més total. Jo almenys m’he sentit una mica estafat, perquè el volum presenta a la seva faixa publicitària vermella la molt contenciosa proclamació de “Premi Médicis d’Assaig 2014”, que a dreta llei no correspon al títol present, sinó al tercer volum del “Manifeste incertain” que l’autor va concloure l’any passat. Així és que m’he passat tota la santa lectura de “La inmensa soledad” esperant que em fos revelada la puta tesi, quan en realitat no hi havia puta tesi.

Ara ja sé que aquí només hi havia el Quimicefa simplista que barreja àcids i bases.