De mica en mica, gairebé com qui no vol la cosa, el valencià Rafael Chirbes ha acabat dibuixant un fris força exacte de la història espanyola contemporània. Li coneixia les seves dues últimes novel·les a propòsit de la bombolla del totxo llevantí (“Crematorio” i “En la orilla”) i ara li ha tocat a “La larga marcha” de 1996 que l’editorial Anagrama ha decidit singularitzar a la seva col·lecció Edición Limitada. El llibre té intencions cristallines: les de documentar l’aparició d’una oposició interna al règim franquista durant la immediata post-guerra i abasta pràcticament des de l’any 39 fins a mitjans del 60 del segle passat.
L’estructura de la novel·la està perfectament delimitada. Una primera part (El ejército del Ebro) ens presenta a través de breus capítols diversos participants en la Guerra Civil, d’un bàndol i de l’altre, amb circumstàncies molt diferents (encara que predomina la misèria) i geografies encara més allunyades, tot i que sempre centrades a la meitat occidental de la Península. Segueix una segona part (La joven guardia) on les figures dels capítols anteriors cedeixen el protagonisme als seus descendents, els quals revelen maneres contràries al sistema i acaben confluint en un moviment clandestí de clara vocació intel·lectual que aviat serà esterilitzat per les forces de l’ordre.
Com sol passar amb Chirbes, les seves trames són inexistents, tènues a tot estirar, i el que predomina és un retrat panoràmic bastant fidedigne dels aires d’un temps i una societat. No ajuda que a la primera part compareguin tants personatges molt superficialment presentats, que es fa dificultós seguir-los un a un; i encara més a l’hora de reconeixe’ls en els seus descendents antifranquistes de la segona part. Descartats el guió i la caracterització de personatges, queda la possibilitat de salvar l’autor pel seu vigor estilístic (el qual sí que és considerable) i per l’exactitud del retrat dels signes del temps.
El món que reprodueix Chirbes em queda tanmateix una mica lluny, tot i ser parcialment el meu contemporani. És un món marcat per un Madrid centrípet on senyorets rancis juguen al palé, un món de triomfadors de Burgos, d’enllustradors i venedors de picadura. El món en el qual la misèria visita igualment els cacics gallecs i els extremenys i on la Guardia Civil mana sense cap ambigüitat. De vegades sembla que “La larga marcha” ens doni notícia d’un país gairebé estranger.
L’estructura de la novel·la està perfectament delimitada. Una primera part (El ejército del Ebro) ens presenta a través de breus capítols diversos participants en la Guerra Civil, d’un bàndol i de l’altre, amb circumstàncies molt diferents (encara que predomina la misèria) i geografies encara més allunyades, tot i que sempre centrades a la meitat occidental de la Península. Segueix una segona part (La joven guardia) on les figures dels capítols anteriors cedeixen el protagonisme als seus descendents, els quals revelen maneres contràries al sistema i acaben confluint en un moviment clandestí de clara vocació intel·lectual que aviat serà esterilitzat per les forces de l’ordre.
Com sol passar amb Chirbes, les seves trames són inexistents, tènues a tot estirar, i el que predomina és un retrat panoràmic bastant fidedigne dels aires d’un temps i una societat. No ajuda que a la primera part compareguin tants personatges molt superficialment presentats, que es fa dificultós seguir-los un a un; i encara més a l’hora de reconeixe’ls en els seus descendents antifranquistes de la segona part. Descartats el guió i la caracterització de personatges, queda la possibilitat de salvar l’autor pel seu vigor estilístic (el qual sí que és considerable) i per l’exactitud del retrat dels signes del temps.
El món que reprodueix Chirbes em queda tanmateix una mica lluny, tot i ser parcialment el meu contemporani. És un món marcat per un Madrid centrípet on senyorets rancis juguen al palé, un món de triomfadors de Burgos, d’enllustradors i venedors de picadura. El món en el qual la misèria visita igualment els cacics gallecs i els extremenys i on la Guardia Civil mana sense cap ambigüitat. De vegades sembla que “La larga marcha” ens doni notícia d’un país gairebé estranger.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada