 |
| Vius i morts en amable convivència |
Quedeu tranquils que procuraré que aquest apunt estigui lliure de “spoilers”, encara que dubto que a aquestes altures quedi algú que no estigui al cas de les abundants sorpreses que amagava la cinquena temporada de “Game of Thrones”. No entraré tampoc en la suposada misogínia de la sèrie, especialment en aquesta darrera edició, la qual ha induït algunes persones (especialment a la molt políticament correcta Amèrica) a abandonar el seu visionat. D’acord que hem vist patir molt els personatges femenins; però vull pensar que això ens garantirà en el futur venjances molt més dolces. No, no volia escriure de tot això sinó d’una qüestió de pura construcció narrativa. A veure si em sé explicar.
Les quatre primeres temporades de “Game of Thrones” les vaig veure directes en vena i sense interrupció, a raó de dos o tres capítols per jornada. La cinquena, en canvi, l’he seguida en la posologia prevista per la casa mare HBO, en dosis d’un capítol setmanal durant dos mesos i mig. Us he de confessar que no funciona igual de bé quan cal esperar set dies per obtenir la ració següent de droga, o potser és que aquesta temporada no és tan bona i comencen a passar factura els defectes estructurals del descomunal edifici dissenyat pel senyor George R. R. Martin. Altres vies de distribució televisiva són possibles; és el que fan per exemple amb “House of Cards”, on cada temporada es pot descarregar d’una sola tacada i cadascuna (o cadascú) se la pot administrar com millor li abelleixi. Encara així no acabo de quedar-me tranquil, i malgrat el meu amor per Charles Dickens, sospito que aquesta moderna dependència nostra pels serials no pot indicar res de madur ni de bo sobre nosaltres com a espectadors. Però ara no volia atacar els serials, només apuntar que, si es fan, s’han de fer bé.
La trama gradualment més complexa de “Joc de trons” ha arribat a un punt tal que, amb tants de fronts oberts, no és capaç de fer justícia a tots ells i provoca desequilibris insalvables. No diré res, per flagrant en aquesta cinquena temporada, de l’absència dels Stark petits, així com de Hodor i de Natalia Tena (el seu nom de ficció ara se m’escapa), els uns sepultats en caverna fantàstica, els altres en guaret perduts qui sap on. Però molts dels personatges que sí que han aparegut han rebut tractaments clarament insuficients. Ha sigut el cas de figures tan intrigants com les de Petyr Baelish o Varys, les quals han tingut un paper del tot marginal, mentre que l’entranyable Brienne es limitava a mantenir-se als afores de Winterfell tota la temporada.
Tothom ha estat d’acord que les trames que s’han conduït millor són les que es referien a Tyrion Lannister, Jon Snow, Daenerys Targaryen i Sansa Stark; mentre que la peripècia d’Arya a Braavos ha trigat a arrencar i ha omplert de frustració tothom. Tampoc han convençut les aventures sevillanes a Dorne amb unes Serps de Sorra força ridícules i una Indira Varma que no ho podia fer més “kitsch”.
En quant a la part del relat que se centra a King’s Landing, no podia ser més irregular i arbitrària. Per començar s’han tret de la màniga uns fanàtics religiosos pels quals res no ens havia preparat, i encara que sempre és un plaer contemplar Jonathan Pryce en acció, ens l’han ficat una mica amb calçador com a malvat d’urgència. En quant a les complexitats de la vida a la cort semblen temporalment abolides així que la reina és empresonada. El rei Tommen i els seus consellers queden en hibernació durant els quatre últims capítols de la temporada, per centrar-nos exclusivament en les malvestats de Cersei. D’acord que el jove monarca és un sòmines, però un relat verament equilibrat li hauria de concedir un lloc a la trama.
Resulta difícil a aquestes altures endevinar si “Joc de trons” es recuperarà d’aquestes arítmies, especialment ara que el serial ha arribat al límit del que Martin havia publicat en paper i els guionistes Benioff i Weiss es poden permetre moltes més llibertats. Les veus més crítiques ja conviden a abandonar el vaixell abans no s’enfonsi tot sol. Malgrat les insatisfaccions aquí expressades, malgrat els nus gratuïtament ofensius i les batalles de ridícula desigualtat, els concediré el benefici d’una temporada més. Encara que només sigui per recuperar moments tan màgics com aquell en el qual Jorah i Tyrion naveguen entre les ruïnes de Valyria i veuen passar volant la silueta d’un drac. I és que, si no pots posar dinosaures, els dracs són el succedani perfecte; prou que ho sap aquest “Game of Thrones”!
Les quatre primeres temporades de “Game of Thrones” les vaig veure directes en vena i sense interrupció, a raó de dos o tres capítols per jornada. La cinquena, en canvi, l’he seguida en la posologia prevista per la casa mare HBO, en dosis d’un capítol setmanal durant dos mesos i mig. Us he de confessar que no funciona igual de bé quan cal esperar set dies per obtenir la ració següent de droga, o potser és que aquesta temporada no és tan bona i comencen a passar factura els defectes estructurals del descomunal edifici dissenyat pel senyor George R. R. Martin. Altres vies de distribució televisiva són possibles; és el que fan per exemple amb “House of Cards”, on cada temporada es pot descarregar d’una sola tacada i cadascuna (o cadascú) se la pot administrar com millor li abelleixi. Encara així no acabo de quedar-me tranquil, i malgrat el meu amor per Charles Dickens, sospito que aquesta moderna dependència nostra pels serials no pot indicar res de madur ni de bo sobre nosaltres com a espectadors. Però ara no volia atacar els serials, només apuntar que, si es fan, s’han de fer bé.
La trama gradualment més complexa de “Joc de trons” ha arribat a un punt tal que, amb tants de fronts oberts, no és capaç de fer justícia a tots ells i provoca desequilibris insalvables. No diré res, per flagrant en aquesta cinquena temporada, de l’absència dels Stark petits, així com de Hodor i de Natalia Tena (el seu nom de ficció ara se m’escapa), els uns sepultats en caverna fantàstica, els altres en guaret perduts qui sap on. Però molts dels personatges que sí que han aparegut han rebut tractaments clarament insuficients. Ha sigut el cas de figures tan intrigants com les de Petyr Baelish o Varys, les quals han tingut un paper del tot marginal, mentre que l’entranyable Brienne es limitava a mantenir-se als afores de Winterfell tota la temporada.
Tothom ha estat d’acord que les trames que s’han conduït millor són les que es referien a Tyrion Lannister, Jon Snow, Daenerys Targaryen i Sansa Stark; mentre que la peripècia d’Arya a Braavos ha trigat a arrencar i ha omplert de frustració tothom. Tampoc han convençut les aventures sevillanes a Dorne amb unes Serps de Sorra força ridícules i una Indira Varma que no ho podia fer més “kitsch”.
En quant a la part del relat que se centra a King’s Landing, no podia ser més irregular i arbitrària. Per començar s’han tret de la màniga uns fanàtics religiosos pels quals res no ens havia preparat, i encara que sempre és un plaer contemplar Jonathan Pryce en acció, ens l’han ficat una mica amb calçador com a malvat d’urgència. En quant a les complexitats de la vida a la cort semblen temporalment abolides així que la reina és empresonada. El rei Tommen i els seus consellers queden en hibernació durant els quatre últims capítols de la temporada, per centrar-nos exclusivament en les malvestats de Cersei. D’acord que el jove monarca és un sòmines, però un relat verament equilibrat li hauria de concedir un lloc a la trama.
Resulta difícil a aquestes altures endevinar si “Joc de trons” es recuperarà d’aquestes arítmies, especialment ara que el serial ha arribat al límit del que Martin havia publicat en paper i els guionistes Benioff i Weiss es poden permetre moltes més llibertats. Les veus més crítiques ja conviden a abandonar el vaixell abans no s’enfonsi tot sol. Malgrat les insatisfaccions aquí expressades, malgrat els nus gratuïtament ofensius i les batalles de ridícula desigualtat, els concediré el benefici d’una temporada més. Encara que només sigui per recuperar moments tan màgics com aquell en el qual Jorah i Tyrion naveguen entre les ruïnes de Valyria i veuen passar volant la silueta d’un drac. I és que, si no pots posar dinosaures, els dracs són el succedani perfecte; prou que ho sap aquest “Game of Thrones”!
Jo encara no l'he acabat! Em falten 3 capítols! Vaig al ritme del tipo de la brocha! i com que no em fio de tu no llegeixo el post encara!
ResponEliminaAl ritme que et marques no sé com no has perdut ja el fil. Fas bé de no refiar-te: el concepte de 'spoiler' és molt elàstic i personal.
EliminaAra mateix no recordo si has llegit els llibres, apostaria a que no per les crítiques que en fas. Per mi la base de la història és el llibre, per tant, quan es prenen llicències a la sèrie, no m'agrada. Això no vol dir que, com a sèrie, tot sigui més dinàmic i atractiu. El desequilibri entre personatges també es percep al llibre, però també depèn del que entenguem per desequilibri, que n'hi ha de diferents tipus. I on també hi ha diferències és en les trames. Per exemple, la d'Arya a Braavos és relativament fidedigna, si treus que en el llibre, si no recordo malament, Jaqen no torna a aparèixer. És una trama molt lenta en la que aparentment no passa res, però per algun motiu, jo em delia perquè hi hagués més capítols d'Arya, em calia saber què passava allà, fins i tot quan no estava passant res.
ResponEliminaLa trama de Sansa és completament inventada i una aberracio. Ep, potser és el futur que ens deparen els llibres, però tot plegat és inventat per ara. I altres coses també se les treuen de la màniga, o les avancen, no sé, però estan prou aconseguides.
El problema de la sèrie és que no t'ho pot explicar tot i no et permet tenir una visió tan global del món Martin. Els llibres 4 i 5 tenen un fil conductor més enllà de les infinites trames existents. En el 4, després de la batalla de l'Aigüesnegres, en que s'enfronten els reis i en principi en queda només un (per cert, en Tommen no té mai un paper protagonista, és decoratiu), el món s'enfronta a la post-guerra, i en aquest context, hi ha un auge generalitzat de les religions. A tot arreu s'aixeguen sectes, i es percep que tothom és devot d'alguna cosa o altra. Al llibre veus com tot això va en augment, no passa per alt. I d'aquí el Pardal Suprem, aquesta és una de les trames fidedignes, collons, no la critiquem! En el 5è llibre, el que es percep és una modernització del món, tot i estar en un context medieval, es percep que per fer certes coses calen diners, i que els diners els tenen els bancs, que són els que t'han de donar crèdit. Ara no recordo més exemples, però s'observen alguns comportaments que podrien ser actuals, dins del context descrit, no sé si m'explico.
En resum, la temporada va començar fluixeta i va anar a més clarament. Un final prometedor en moltes de les trames. Per fi Drogon té un paper! Els white walkers s'aixequen, tot i que és avançat als esdeveniments dels llibres. I tantes altres coses. Jo de moment la seguiré mirant, però el que estic esperant amb candeletes és el sisè llibre.
Per cert, la Natalia Tena a la sèrie es diu Osha, se'n va amb en Rickon quan se separen els dos germans Stark, i mai més se n'ha sabut res, als llibres tampoc. Jo espero que tornin.
Xexu, pots imaginar-te que jo no he llegit els llibres, però estaràs d'acord que l'adaptació televisiva hauria de ser autònoma. Tu no pots evitar fer-ne un visionat "enriquit" i l'aparició del Pardal Suprem, per exemple, et sembla plenament explicat (perquè tens el coixí de la lectura prèvia). Em pregunto si en temporades futures no tindràs més disgustos tu que jo.
EliminaOsha i Rickon surten! O es que el meu blog no es lo únic que et llegeixes en diagonal? :P
EliminaÉs evident que sí, ara s'ha acabat el meu avantatge, a saber com es coordinaran ara sèrie i llibre, però seguiré preferint el llibre. La riquesa de matisos que aporta és molt més atractiu, encara que la sèrie és una digna adaptació, s'ha de reconèixer. Ara, penso que en absolut hauria de ser autònoma, si volen fer una altra història, que li canviïn el nom. Bé, de fet ja li han canviat, en certa manera.
ResponEliminaQuan dic autònoma, vull dir que se'n pugui gaudir sense necessitat de conèixer les novel·les originals, no que s'empesquin tota una altra història, esclar.
EliminaFaré com el Pons. He gaudit molts de les temporades anteriors i veig que el teu apunt s'allarga una mica, fet que indica el risc d'incloure malèvoles filtracions. Són molts els articles de premsa que ens hem de saltar, els qui volem veure-la tota d'una tirada. Quan acabi Bron/Broen ja tocarà.
ResponEliminaCrec que m'ha quedat prou hermètic, però alguns espectadors teniu la pell finíssima i veieu "spoilers" arreu. Suit yourself!
EliminaJo no estic al cas! No he vist ni un capítol...
ResponEliminaDe cap temporada? Llavors espera a que les facin totes i decideix segons el veredicte popular final.
EliminaPer fi he acabat la temporada de joc de Trons :D Només he trigat dos mesos i una setmana!
ResponEliminaBrienne es entranyable? Doncs a mi em cau, perdonaràs el joc de paraules, grossa :P Els petits Stark no els he trobat a faltar gaire, la trama aquesta fantàstica dels follets fantàstics no em fa ni un xic de gràcia. I l'altra stark es massa petit per fer qualsevol cosa d'interès, per què ja he comentat que no em cauen bé els nens, oi? Estic d'acord que Baelish o Varys s'han trobat a faltar, sobretot cap al final de la temporada.
Arya ja em va començar a caure malament en els llibres quan arriba a Bravos i es converteix en ninja, per tan ja no tenia gaires esperances en ella en aquesta temporada. El mateix amb Dorne, als llibres ja són avorrits quan parlen de Dorne, però a la sèrie no es que siguin avorrits, es que són ridículs, les tres tortugues ninja els hi dic jo a les nenes xD En els llibres en Jaime es espavilat! Que coi fa traçant plans de merda com fa a Dorne? I no sospità res amb aquell petó?! Si us plau! Dorne, el pitjor de la temporada amb diferència. Tinc la teoria que Tommen ha estat jugant amb Sir Garras durant els quatre últims capítols, poca cosa més pot fer aquell nano.
En general crec que la temporada ha estat bé, no és la millor es clar, però el què ha passat es que el principi ha estat fluix, però els últims tres capítols, entre Casa Austera, la penitència, i les varies morts ha estat prou bé.
Dos mesos i una setmana ja indica el poder de fascinació de la temporada. A mi Brienne m'agradava fins la quarta temporada; però ja sé que tu ets implacable amb els personatges femenins. Posar tot el suc als últims capítols és una forma tramposa de deixar bon sabor de boca.
Elimina