No sóc gran lector de ciència-ficció, però els experts m’asseguren que l’Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un dels indiscutibles degans de la literatura fantàstica a ca nostra, aquella que es balanceja entre el risc i l’anticipació, sense evitar però els gèneres més populars. Aquest estiu ha sigut inevitable que a les llibreries els ulls se n’anessin darrera de la típica coberta verda de l’editora Males Herbes on hi apareixia un sorprenent guerrer «Bibendum», la tradicional mascota de la casa Michelin, com a reclam del llibre «Michelíada». Precisament era Munne-Jordà qui la firmava i algunes veus autoritzades n’havien dit meravelles. O sigui que hi vaig picar.
En la seva capa més superficial, «Michelíada» és una novel·la bèl·lica que descriu els successius episodis d’una batalla singular, immersa en una futura guerra mundial, on els propietaris de combustibles fòssils, primitius musulmans tots ells, s’enfrontaran a infidels dotats d’avançada tecnologia. El punt de partida és maniqueu i força desigual, ja que els islamistes moriran a grapats, mentre que els descreguts d’occident compten amb un hospital de campanya amb servei de pròtesis al minut, el que converteix el seu exèrcit en virtualment immortal. Com que es tracta d’una obra de ciència-ficció, hi apareixen uns mutants modificats en la seva anatomia per convertir-se en soldats imbatibles, entre els quals s’hi troba el caporal Michelin i una colla dels seus clònics. També hi ha un element de crítica a l’actual societat de l’espectacle, ja que en el futur que descriu el llibre la guerra és una activitat que es cenyeix als guions que li marca la cadena televisiva que la retransmet. De fet això ja passa ara, encara que a la novel·la s’exagera la intervenció dels medis fins a uns límits que fan més difícil de pair les inversemblances.
Deixant de banda les característiques de «gènere», «Michelíada» presenta algunes peculiaritats que la fan única (encara que no la facin forçosament «millor»). La més remarcable és l’ús dels diversos dialectes del català, assignat cadascun a la forma d’expressar-se d’un dels personatges: del lleidatà a l’alguerès, del rossellonès al valencià. El de Munné-Jordà és un esforç certament virtuós, que pot ser útil com a material didàctic a les aules d’institut, però que té un efecte més aviat còmic quan el poti-poti te’l trobes escrit a la pàgina. Una altra idiosincràsia: tots els personatges tenen noms de marques comercials (no només l’ínclit Michelin), i a més estan assignats per bàndol. Així no us estranyi trobar la doctora Firestone, la repòrter Ikea o el caporal Volvo, a més de la carn de canó dels soldats Montesa, Ducati o Derbi.
En el pròleg Munné-Jordà no es talla ni un pèl i connecta el seu llibre amb el primer (o segon) gran text de la literatura occidental: la «Il·líada" d’Homer. Tots dos van de guerra i contenen vint-i-quatre seccions, aquestes són les seves al·legacions de cara a la defensa. També cita Joyce, qui va fer variacions sobre l’Odissea (l’altre gran èxit homèric) al seu «Ulysses». Tant l’un com l’altre, Joyce i Munné-Jordà, miren d’escriure cada capítol de manera diferent, prenent com a exemple un determinat gènere literari o un autor amb vicis fàcils d’identificar. A «Michelíada» topareu amb moments de Kurt Vonnegut i del cronista Ramon Muntaner, amb notícies de teletip, amb sainets teatrals i amb guions televisius. És, en certa manera, un exercici d’estil a la manera de Raymond Queneau, però que es prolonga durant moltes més pàgines de les necessàries. Aquestes coses funcionen millor, si s’articulen en peces curtes d’anècdota mínima.
Però «Michelíada» vol ser una novel·la, tot i que l’autor no sembla que hagi emprat ni un sol minut a buscar-li una trama. Durant 320 pàgines la situació és única: dos bàndols enfrontats que es disparen una i altra vegada, que causen algunes baixes, que discuteixen les estratègies a seguir i que tornen a entrecreuar-se dispars. Aquesta mecànica tediosa es veu empitjorada per l’absència de personatges autèntics, els quals han vist la seva personalitat substituïda per un grapat de tics de llenguatge.
Malgrat les seves admirables pirotècnies dialectals, feia temps que no llegia un llibre tan abismalment avorrit, tan mancat d’al·licients per passar la pàgina. El nadir de l’experiència lectora arriba en el capítol XVII, el qual està articulat mitjançant preguntes i respostes, a la manera d’un catecisme:
En la seva capa més superficial, «Michelíada» és una novel·la bèl·lica que descriu els successius episodis d’una batalla singular, immersa en una futura guerra mundial, on els propietaris de combustibles fòssils, primitius musulmans tots ells, s’enfrontaran a infidels dotats d’avançada tecnologia. El punt de partida és maniqueu i força desigual, ja que els islamistes moriran a grapats, mentre que els descreguts d’occident compten amb un hospital de campanya amb servei de pròtesis al minut, el que converteix el seu exèrcit en virtualment immortal. Com que es tracta d’una obra de ciència-ficció, hi apareixen uns mutants modificats en la seva anatomia per convertir-se en soldats imbatibles, entre els quals s’hi troba el caporal Michelin i una colla dels seus clònics. També hi ha un element de crítica a l’actual societat de l’espectacle, ja que en el futur que descriu el llibre la guerra és una activitat que es cenyeix als guions que li marca la cadena televisiva que la retransmet. De fet això ja passa ara, encara que a la novel·la s’exagera la intervenció dels medis fins a uns límits que fan més difícil de pair les inversemblances.
Deixant de banda les característiques de «gènere», «Michelíada» presenta algunes peculiaritats que la fan única (encara que no la facin forçosament «millor»). La més remarcable és l’ús dels diversos dialectes del català, assignat cadascun a la forma d’expressar-se d’un dels personatges: del lleidatà a l’alguerès, del rossellonès al valencià. El de Munné-Jordà és un esforç certament virtuós, que pot ser útil com a material didàctic a les aules d’institut, però que té un efecte més aviat còmic quan el poti-poti te’l trobes escrit a la pàgina. Una altra idiosincràsia: tots els personatges tenen noms de marques comercials (no només l’ínclit Michelin), i a més estan assignats per bàndol. Així no us estranyi trobar la doctora Firestone, la repòrter Ikea o el caporal Volvo, a més de la carn de canó dels soldats Montesa, Ducati o Derbi.
En el pròleg Munné-Jordà no es talla ni un pèl i connecta el seu llibre amb el primer (o segon) gran text de la literatura occidental: la «Il·líada" d’Homer. Tots dos van de guerra i contenen vint-i-quatre seccions, aquestes són les seves al·legacions de cara a la defensa. També cita Joyce, qui va fer variacions sobre l’Odissea (l’altre gran èxit homèric) al seu «Ulysses». Tant l’un com l’altre, Joyce i Munné-Jordà, miren d’escriure cada capítol de manera diferent, prenent com a exemple un determinat gènere literari o un autor amb vicis fàcils d’identificar. A «Michelíada» topareu amb moments de Kurt Vonnegut i del cronista Ramon Muntaner, amb notícies de teletip, amb sainets teatrals i amb guions televisius. És, en certa manera, un exercici d’estil a la manera de Raymond Queneau, però que es prolonga durant moltes més pàgines de les necessàries. Aquestes coses funcionen millor, si s’articulen en peces curtes d’anècdota mínima.
Però «Michelíada» vol ser una novel·la, tot i que l’autor no sembla que hagi emprat ni un sol minut a buscar-li una trama. Durant 320 pàgines la situació és única: dos bàndols enfrontats que es disparen una i altra vegada, que causen algunes baixes, que discuteixen les estratègies a seguir i que tornen a entrecreuar-se dispars. Aquesta mecànica tediosa es veu empitjorada per l’absència de personatges autèntics, els quals han vist la seva personalitat substituïda per un grapat de tics de llenguatge.
Malgrat les seves admirables pirotècnies dialectals, feia temps que no llegia un llibre tan abismalment avorrit, tan mancat d’al·licients per passar la pàgina. El nadir de l’experiència lectora arriba en el capítol XVII, el qual està articulat mitjançant preguntes i respostes, a la manera d’un catecisme:
Qui va ser el primer soldat de la posició que es va adonar que el suposat caporal Michelín havia caigut?
El primer soldat de la posició que es va adonar que el suposat caporal Michelín havia caigut va ser el soldat Skoda.
Quan va saber el soldat Skoda que el cos caigut no era el del caporal Michelín?
El soldat Skoda va saber que el cos caigut no era el del caporal Michelín quan el sargent major Shell va cridar que el cos era d’una dona.
Què va fer el soldat Skoda quan va saber que el cos era el d’una dona?
Quan va saber que el cos era d’una dona, el soldat Skoda va avançar cap on era el cos caigut per defensar-lo.
Per què va anar a defensar el cos caigut el soldat Skoda?
El soldat Skoda va anar a defensar el cos caigut perquè l’enemic no el vexés.
Perquè temia el soldat Skoda que l’enemic vexés el cos?
El soldat Skoda temia que l’enemic vexés el cos perquè les dones, vives o mortes, si queien en mans de l’enemic eren vexades.
Algú vexava el cos?
Quan el soldat Skoda va anar a defensar-lo, el sergent major Shell vexava el cos.
Resulta que el penúltim capítol d’«Ulysses» esta construït també com un catecisme a partir de 309 preguntes i respostes i constitueix un dels episodis més deliciosos de la novel·la (el favorit del seu autor, segons diuen). La comparació es fa odiosa i convida encara més a detestar «Michelíada» per les seves pretensions i mancances. Però quan goses citar James Joyce com a inspiració, has d’estar preparat per les clatellades. És el que els grecs solien anomenar "Hybris".
A mi em va agradar l'esforç estilístic i creatiu que representa el llibre. El Munné Jordà sovint sacrifica llegibilitat per guanyar en experimentació (el Llibre de tot n'és un bon exemple), suposo que si vas avisat no sorprèn tant. Des del punt de vista purament novel·lístic estic d'acord que hi ha poca narrativa i potser s'allarga més del compte, però com a joc literari (que pot funcionar més o menys bé a vegades), crec que té un valor evident. L'Ulisses de Joyce (sense ànims de posar-lo al mateix nivell) també té moltes planes que són una pedra novel·lísticament parlant. Però vaja, entenc perfectament la teva opinió, és la mena de reacció que pot provocar el llibre si no entres en el joc (que admeto que no és fàcil).
ResponEliminaSalvador, jo l'he trobat llegible, però en absolut llegidor. No m'espanten els jocs formals i tant "La vie mode d'emploi" com "Ulysses" me'ls he llegit tres vegades, però aquí no he sabut trobar-li cap atractiu. I crec que anava preparat, perquè havia llegit el teu apunt i les entrevistes amb l'autor. Et puc dir que al nostre club de lectura vam detestar el llibre unànimement.
Elimina