Crim i càstig. I càstig.

Sorprèn la benevolència amb la que la crítica ha tractat «Irrational Man», el Woody Allen d’aquesta temporada. O potser no sorprèn tant, ja que el veterà director sembla definitivament situat en un lloc més enllà del bé i el mal. El cert és que no recordo cap pel·lícula seva tan activament enutjosa. N’hi ha hagut de fluixes i d’oblidables, com ho va ser «Magic in the Moonlight» l’any passat; però «Irrational Man» és directament avorrida, un pecat que (que jo recordi) Allen no havia comès mai abans. Plantejada com un problema moral en els termes més banals, poc treballada, redundant, matussera en la construcció i amb una banda sonora que repeteix el mateix tema unes cinquanta vegades, no se m’acut ni una sola cosa positiva que dir al respecte.

Senyor Allen, si us plau, prengui-s’ho amb calma i, si algun any no se sent inspirat, no cal que faci una pel·lícula igualment. El seu públic no s’empiparà ni li ho tindrà en compte, podrem passar-nos perfectament una temporada sense un nou film seu: ja anem molt ben servits amb el seu fons d’armari.