Massa joves per morir vells

Cada dia que passa costa més fer-se vells. No sempre havia sigut així. Si hem de fer cas a les fotografies de l’àlbum familiar que hem heretat, fa mig segle qui arribava a la cinquantena era la viva imatge de la decrepitud (a més en un blanc i negre de No-Do de postguerra). En canvi ara, en plena segona dècada del segle XXI, els meus coetanis prejubilats i jo no pensem en altra cosa que en exhibir piercings i tatuatges, tristes samarretes d’eslògan graciós, pantalons pirates i un coneixement extens de la discografia de Radiohead, per aspirar a una certa redempció. Amb una mica de sort, aviat no envellirem mai.

Aquesta preocupació, la de perdre sintonia amb el present, un neguit que segurament els grecs ja sentien, és la veta que explota Noah Baumbach a “While We’re Young”. Va d’una parella d’americans de mitjana edat, Ben Stiller i Naomi Watts, l’un director de documentals que fa deu anys que estan en procés de realització, l’altra productora d’aquests mateixos documentals, que han arribat a aquell moment en les seves vides on tots els seus amics tenen criatures i ells han hagut de renunciar-hi per problemes en la gestació. La seva consolació substitutòria l’aportarà una parella més jove i super-enrotllada, amb tendències vintage (Adam Driver i Amanda Seyfried), ell documentalista carregat d’ambicions, ella fabricant de gelats creatius. L’idil·li entre els quatre arribarà a un abrupte final, quan es descobreixi que tot era menys desinteressat del que semblava.

La temàtica és interessant i amb aquests mateixos actors i els escenaris de Brooklyn Woody Allen hauria pogut fer una comèdia acceptable (fins i tot el documental dins del film fa pensar en el de “Delictes i faltes”). Malauradament Baumbach, bastant encertat en les seves conclusions, no acaba de trobar el to en la part central, on predomina l’exageració i la pallassada. Detalls com la reacció dels amics amb fills, que els condemnen a l’ostracisme, sembla injustificada i allunyada de tota realitat. Llàstima, perquè és de les vegades que he trobat Stiller més suportable, mentre que no tinc res a objectar en els casos de Watts, Driver i Seyfried. Afegiu-hi el veterà Charles Grodin i, com a curiositat, una corrua de músics coneguts en petits papers dramàtics: Dean Wareham, líder de Luna, Adam Horovitz de Beastie Boys i el venerable Peter Yarrow de Peter, Paul & Mary.