Donna Tartt és un cas peculiar d’escriptora:
publica una novel·la ben gruixuda cada deu anys i obté sempre un ressonant èxit
de crítica i de vendes. La seva tercera obra “The Goldfinch” (editada aquí per
Lumen com “El jilguero”) aparegué l’any 2013 i tingué una acollida tan bona com
els seus títols anteriors; rebé a més el premi Pulitzer per a ficció del 2014.
M’havia resistit a llegir-la una pila de mesos a causa del seu considerable
gruix; però finalment vaig deixar-me temptar en un aeroport davant la
perspectiva d’un vol que prometia ser llarg i tediós.
La cadernera del títol és un meravellós
quadre de Carel Fabritius que actualment es troba al Maurithuis de L’Haia i que
veureu reproduït a totes les edicions de la novel·la. Fabritius, que fou el
deixeble més dotat de Rembrandt, morí als 32 anys a causa de l’explosió d’un
magatzem de pólvora a la ciutat de Delft, explosió que va destruir el seu
taller i gran part de la seva obra. Només en sobreviuen una dotzena de pintures,
fet que potencia la seva cotització, en particular la d’aquest delicat panell
en “trompe l’oeil” de 33,5 x 22,8 cm.
“The Goldfinch” explica en primera persona
els anys formatius de Theo Decker, un adolescent novaiorquès que perd la seva
mare de forma traumàtica i pren possessió, a canvi, de la meravellosa pintura
de la cadernera de Fabritius, una barata d’escassa justícia poètica. La
descripció de l’atemptat al Metropolitan que obre la novel·la i és el detonant
literal de la resta del llibre es prolonga durant pàgines i més pàgines, en
contra de la noció del que hauria de ser una seqüència d’acció. Després, un cop
atribuït el fet a un grup “d’extrema dreta”, la trama tira endavant sense
tornar a girar la vista enrere. Aquesta incongruència en la gestió dels
materials de la narració és típic de tot el llibre i potser és una de les
conseqüències més aparents de les seves excessives 860 pàgines.
Una novel·la d’aquesta envergadura requereix
una trama sòlida que la justifiqui, però “The Goldfinch” no la té. Dickens —amb
qui s’ha comparat Tartt pel fet superficial que el protagonista és orfe— farcia
els seus fulletons de personatges pintorescos i els feia córrer mitjançant
mecanismes grinyoladissos però sorprenents. A la peripècia de Theo abunda més
la descripció de paisatges humans —l’alta societat de Nova York, el suburbi de
Las Vegas, el món de les antiquitats—, que no pas el progrés de l’acció, que
queda sovint en suspens, almenys fins que no s’assoleix el darrer terç.
No es pot negar que Tartt té un estil curós i
sofisticat, que demostra que no és imprescindible el (poc) nivell de Dan Brown
per obtenir un bestseller. En general fa de bon llegir encara que el llibre no
avanci, però potser peca de voler lluir la seva exquisidesa (uns adolescents
que escolten Palestrina al seu ipod?) Com a protagonista, Theo no és
particularment simpàtic i la majoria de les seves decisions semblen més
motivades per les lleis del fulletó que per les del sentit comú. El seu millor
amic és un ucraïnès que acaba resultant bastant delinqüent. Francament, si jo
fos oriünd d’algun país de l’Est d’Europa, obriria un grup a Facebook per
queixar-me del tracte ple de prejudicis que rebem a la ficció contemporània.
Com he apuntat, cap al final la cosa s’anima una
mica amb un viatge a Amsterdam i uns esquitxos de violència que Tartt es nota
que no domina gens. I quan sembla que tot acabarà de la pitjor manera possible,
es produeix una d’aquelles solucions barates que ho arreglen tot, definició de
manual del “deus ex machina”. I el que no s’arregla, senzillament s’oblida pel
mètode expeditiu de no mencionar-ho, el que resulta més que vergonyós si estem
parlant d’un assassinat o del gran amor del protagonista. Amb tot, encara
queden vint pàgines finals que ja no pertanyen a la trama, sinó que són les
prescindibles reflexions de Theo sobre el que ell pensa que és la funció de l’art,
tot prenent com a origen de les seves teories la cadernera de Fabritius.
Personalment, res m’agrada menys que un autor que utilitzi el gènere de la
novel·la per exposar les seves idees sense cap coartada narrativa. Si no li
perdono al Tolstoi de “Guerra i pau”, molt més dur seré amb Donna Tartt,
responsable d’un dels finals més matussers de la temporada.
Premi Pulitzer, tanmateix.
Molt bona crítica Allau, te l'agraeixo. Després de tot un tsunami de crítiques positives, al temps van anar sorgint les negatives. Personalment, quan són llibres tan gruixuts, sempre em refio més de la crítica negativa, que així m'estalvio la feinada i el disgust.
ResponEliminaQuan un autor escriu llibres tan gruixuts, la seva responsabilitat hauria de ser doble, que sembla que el temps de lector no valgui res i no es tingui en compte.
EliminaAixí m'agrada! Canya!
ResponEliminaClidi, no foto canya perquè sí. Espero...
Eliminael tenia esperant a la pila, el torno demà a la seva propietària. Poc temps que tinc per llegir, s'aprofita per un altre, gràcies per l'avís, Allau!
ResponEliminaI a la propietària li havia agradat?
EliminaFins la pàg 150, he tingut prou. Encara res del jilguero i masses hores d'adolescent.
EliminaSí, l'ocell encara triga a volar.
Elimina