Res no és perfecte

Em feia l’efecte que el cineasta Fernando León no freqüentava la ficció des de temps immemorials, potser perquè “Princesas” (2005) va suposar una certa desil·lusió, mentre que “Amador” (2010) no va tenir gaire ressò. Cinc anys més tard ens arriba “A Perfect Day” basada en la novel·la “Dejarse llover” de Paula Farias i amb un repartiment internacional que parla majoritàriament en anglès.

L’acció se situa l’any 1995 en el final de la Guerra dels Balcans (impecablement suplantats per la serra de Granada) i relata les penes i treballs quotidians d’un grup de cooperants de l’oenagé imaginària “Aid across Borders” i la seva relació tant amb les forces de les Nacions Unides com amb la població local. La trama, pràcticament única, se centra en la recerca d’un tros de corda per poder extreure el cadàver que està contaminant un dels pocs pous de la zona. Aquesta tènue excusa permet presentar un retrat coral d’una situació tan anòmala (i tan freqüent) com és el de les seqüeles d’una guerra civil.

“A Perfect Day”, títol que no podria ser més irònic, evita però tot tremendisme i opta per un sorneguer to de comèdia negra, on la palpable violència queda gairebé sempre fora de camp. Malgrat un tercer acte que es desinfla una mica, el film és ple de grans diàlegs i d’excel·lents idees de guió (com la de les vaques detectores de mines). Menció apart mereixen els seus protagonistes, dos actors tan sòlids i carismàtics com Benicio del Toro i Tim Robbins, els quals dibuixen sengles perfils tan humans com allunyats de qualsevol hagiografia. Al seu costat Mélanie Thierry, Fedja Stukan i el nen Eldar Residovic, també m’han semblat impecables (i Sergi López té un paperet, també). Em convenç menys la guapa ucraïnesa Olga Kurylenko que introdueix una subtrama amorosa bastant supèrflua.

Acostumat a veure Fernando León com a paradigma del cinema de caire social, desconcerta una mica que “A Perfect Day” eviti tota mena de sermó i es delecti amb humor en les ridiculeses més absurdes i humanes. Sembla voler dir-nos que les nostres bones intencions tenen sempre els seus límits, que això és el que hi ha, i que qui dia passa any empeny. Però que no per això hauríem d’avorrir les bones intencions. Filosofia de mitjana edat, en definitiva.

Bonus: gran fotografia d’Álex Catalán. I un punt suplementari per incloure cançons de Lou Reed a la banda sonora i prescindir no obstant de l’elecció més òbvia.