Deïcidi per a principiants

No sóc lector habitual del gènere fantàstic i malgrat tot feia temps que em sentia atret per la trilogia «La matèria obscura» de Philip Pullman. M’intrigava sobre tot que fos definida en poques paraules com la resposta atea a l’apologia cristiana dels llibres sobre Narnia de C. S. Lewis. També em feia gràcia que aquesta trilogia hagués provocat tanta incomoditat i condemna entre fonamentalistes religiosos de tota mena de pelatge. I que, inversament, hagués rebut tants vist-i-plaus dels jutges literaris, inclosos els difícils tribunals que governen la literatura per a infants.

Abans que desenvolupi una mica més els meus arguments, ja us avançaré que trista és la trilogia on cada baula és pitjor que la que la precedeix. I això és el que passa amb les tres novel·les de Pullman que, en la meva ignorància dels estàndards en literatura fantàstica, em sembla que comencen de forma molt prometedora a «Llums del nord» i que després tendeixen anar a mal borràs.

[Permeteu-me que obri un parèntesi (a la manera d’un dels clàssics de la blogosfera) per comentar les formes tan diverses i contradictòries com s’han titulat els components de la trilogia de Pullman. Aquest primer volum es deia originalment «Northern Lights», el que correspondria literalment a «Llums del nord» i més exactament a «Aurores boreals», tot i que a la versió americana (fruit d’un malentès entre editors) s’opta per «La brúixola daurada». A casa nostra també es titula així, encara que al llibre no hi aparegui mai un tal aparell. Tot i això, el qüestionable film que se n’extragué es titulava igual, «The Golden Compass», potser perquè l’estupidesa es propaga infinitament. El segon llibre, «The Subtle Knife», quedà reduït a un simple «La daga», que sona trist, t’ho miris com t’ho miris. I la conclusió, «The Amber Spyglass», tant pot ser l’exacte «El llargavistes d’ambre», com el capriciós «El catalejo lacado» de la traducció castellana. Abans de tancar el parèntesi, informaré que Empúries els va editar en català i Ediciones B/Círculo de Lectores en castellà, en dates recents i traduccions de les quals no responc.]

Com us estava dient, la cosa comença prou bé a «Llums del nord», on l’acció se situa en un univers similar al nostre, però en un temps entre victorià i «steampunk». La protagonista, una nena de 12 anys anomenada Lyra Belacqua, ha estat criada pels erudits d’un «college» en un Oxford paral·lel. Lyra, coratjosa, independent i plena de curiositat és una heroïna totalment atractiva, fins i tot per a un lector adult, i no resulta difícil interessar-se en les seves aventures. Pullman pren la saludable decisió d’introduir-nos en aquest nou univers sense donar explicacions ni de les peculiaritats del seu funcionament, ni de l’estranya situació familiar de la protagonista, de manera que el lector haurà d’anar reconstruint el marc de la novel·la a partir dels detalls que se li van oferint. És una estratagema que potencia la nostra implicació personal, i encara més en un llibre com aquest, on no s’acaba d’endevinar quina direcció prendrà.

Despista bastant que s’inicii en un neogòtic acadèmic, que recorda encara que no ho pretengui a l’omnipresent Harry Potter, i que després salti al «Grand Monde» parisenc del personatge de Marisa Coulter (qui, per culpa d’una pel·lícula que no he vist, sempre tindrà les faccions marmòries de Nichole Kidman). Predomina però el gènere d’aventures, amb l’expedició septentrional de Lyra a la recerca del seu amic Roger com a eix argumental. Els elements fantàstics (bruixes, óssos amb armadura, «trolls" dels penya-segats) tot i que provenen de tradicions eclèctiques, encara poden conviure sense grinyolar en excés. Com tampoc molesten els «Gyptians», gitanos fluvials de vocació inclusiva, ni l’aerostàtic texà Lee Scoresby, una de les més inesperades presències en el convit.

Un dels elements més originals de la trilogia és la presència dels «daimonis», uns «alter ego» animals dels personatges que exerceixen un paper similar al de la seva ànima visible. Aquesta dualitat dóna molt de joc en la interacció entre bèsties i humans, especialment en aquest primer volum. Una altra cosa que m’agrada molt de «Northern Lights» és l’ambigüitat moral d’alguns dels seus protagonistes, en especial la dels pares de Lyra, i la forma com de vegades les millors intencions poden conduir als pitjors resultats.

«The Subtle Knife» s’inicia a l’Oxford del nostre univers i introdueix un nou heroi en la figura del preadolescent Will Parry. A partir d’aquí Lyra, en haver de compartir protagonisme, quedarà una mica postergada, el que no representa cap bona notícia perquè Will mai no és tan interessant com ella. Sigui com sigui, l’acció d’aquest llibre té lloc en tres universos diferents pels quals van saltant els personatges, sense cap dificultat per saber on es troben en cada moment (uns símbols dalt de la pàgina ajuden considerablement). Apart de la pintoresca nòmina de personatges del llibre anterior, s’incorporen l’aventurer Stanislaus Grumman, pare de Will, i la doctora en física Mary Malone; però també tribus tan desconcertants com la dels Espectres i la dels Àngels, on el marc de la trilogia comença a descarrilar per excés d’ambició.

Els problemes que s’havien anat covant esclaten desastrosament a la inacabable «The Amber Spyglass» que sembla tot plegat un mer producte de la improvisació. A l’enorme elenc s’hi afegeixen els gallivespians —uns humans diminuts d’esperó verinós— i els mulefa —proboscidis intel·ligents que semblen l’encreuament d’un antilop i una motocicleta (!)—, sense que la presència de tots ells quedi justificada, com tampoc estan justificades les accions de la majoria de personatges (per què cal anar a visitar el desagradable país dels morts?), que semblen dirigits per un designi diví (possiblement anomenat Philip Pullman). Episodis llargs com el dels mulefa i Mary Malone, que en realitat pertanyen a un altre llibre, o la mera existència del Father Gomez podrien ser eliminats sense que la trama se’n ressentís, ja que no fan cap falta.

Abans havia lloat l’ambigüitat moral d’alguns personatges, però ara es descobreix que en realitat més que ambigus eren purament contradictoris, i quan al primer llibre deien una cosa en realitat volien dir la contrària. A «Northern Lights» es profetitzava que Lyra estava destinada a molt alts designis des de la pròpia ignorància i ara descobrim que ella ja coneixia la profecia (en què quedem?) i no era per tant un agent cec del seu destí. Les regles que regeixen aquests universos també resulten difícils de capir: per què els Espectres només ataquen els adults? Per què alguns adults són immunes als Espectres? Per què determinats difunts poden esdevenir fantasmes de forma opcional? Per conveniències del guió deu de ser la resposta més raonable.

Decep també (i molt!) que el que s’anticipava com una batalla de proporcions còsmiques es dissolgui en un parell d’escaramusses sense que es conegui el resultat final. Que Déu (o hauria d’escriure «déu»?) sigui una mòmia decrèpita forma part de la  visió interessada de Pullman, però que el principal antagonista (també conegut com «el Regent») s’anomeni Metatron, com un vulgar heroi de la Marvel, té delicte. I encara el devalua més que un mico, una pantera i un parell d’humans se’l carreguin com si res, ell que és el representant a la Terra de la Divinitat.

Des de la primera aparició de Lyra se li anunciava un destí portentós de salvadora de la Humanitat. Sense cap mena d’ambigüitat és presentada com la nova Eva, la decisió de la qual davant de la temptació, pot significar una nova oportunitat per a tots nosaltres. A l’hora de la veritat, les suposades temptacions de Mary Malone i les crucials decisions de Lyra Belacqua queden reduïdes a l’observació dels seus primers fogots d'adolescent i allò que havia de ser còsmic acaba resultant domèstic.

Si la trilogia no rutlla com a artefacte literari, no fa millor paper com a material de propaganda atea. Personalment em sembla que, si no creus en l’existència de déu, no és una idea bona ni conseqüent la d’escenificar la seva mort. Pullman sembla obsessionat pel pitjor que ha donat l’església catòlica i no dubta en presentar tots els personatges negatius com a membres de la inquisició espanyola (amb capellà pederasta inclòs). Es tracta d’un tipus d’agressivitat primitiva de menjacapellans que m’atrau poc. Igual com m’és indiferent qualsevol especulació sobre éssers angèlics i el sexe dels tals (encara que n’hi ha un parell que són gais).

Per enèsima vegada em trobo amb una obra ben considerada per la crítica i els lectors (4 estrelles de mitjana a Amazon) que a mi em sembla defectuosa i plena de promeses incomplides. Vist que m’he convertit en un perepunyetes, no sé si serà qüestió de deixar de llegir ficció.