Purgatori amb vistes

Pablo Larraín, fins ara cronista de la recent història xilena, s’aventura en «El club» a una ficció més especulativa sobre una remota casa de retir on s’allotgen capellans caiguts en desgràcia. Davant la proverbial tendència de l’església catòlica a rentar els draps bruts a casa, resulta versemblant l’existència d’aquest refugi situat en un allunyat poble de costa on expien les seves culpes un grup de sacerdots de diferents edats i procedències, assistits per una monja que també sembla amagar un passat conflictiu. Un esdeveniment violent provocarà la visita d’un inspector del bisbat, el qual amb la seva investigació ens anirà descobrint els motius de l’internament de cadascun dels estadants i els acabarà manipulant amb intencions punitives.

El guió, que firmen el propi Larraín amb Guillermo Calderón i Daniel Villalobos, sembla traçat amb tiralínies per la seva implacable intel·ligència i la ferocitat analítica on no sembla salvar-se cap dels personatges, tots ells malevolents, patètics i autoenganyats. Conté algunes de les escenes més incòmodes i pertorbadores que puc recordar sobre els efectes de la pederàstia i la homosexualitat reprimida i també mostres ben sibil·lines de com el mal actua. Els actors (i l’actriu) excel·leixen tots en papers dificilíssims, per extrems. La fotografia de Sergio Armstrong no podria ser més lletja — amb escenes fosques, crepuscles bruts i figures a contrallum—, però segurament és la més adequada pel que «El club» pretén explicar. En tot cas no sembla que l’Oficina de Turisme de Xile hagi sufragat el film, ja que no se’ns estalvia ni una sola lletjor d’aquest poble perdut de no se sap quina costa. Deixeu-me afegir que les cites d’Arvo Pärt i Benjamin Britten a la banda sonora són d’una estremidora eficàcia.

«El club» no és plat per a tots els paladars. La cinta busca sotraguejar-nos, fer-nos perdre el centre de gravetat, investigar els nostres límits com a humans a partir de la intel·ligència. Molt bona.