Wish you were’nt here (i 2)

Com deia ahir, la tristesa geogràfica no és necessàriament anglòfona. Tristesse és un llogarret als afores de Cork i Tristeza és també un veïnat de la ciutat de Porto Alegre, capital de l’estat de Rio Grande so Sul. Però atès que ara el que m’ocupa més hores del meu lleure són les passejades barcelonines,he investigat el costat més fosc del nomenclàtor.

El primer que m’ha vingut al cap és el gracienc carrer del Perill, un lloc ben inquietant per viure, irònica prolongació del carrer Bonavista. A Camp de l’Arpa, per on m’hi he passejat recentment, hi ha el carrer Amargor, molt a prop del carrer del Sospir i del molt fúnebre de l’Eterna Memòria. En canvi, el carrer de l’Oblit l’haureu de buscar al Guinardó. Ja sé que el carrer de Matanzas al barri dels Indians correspon al nom d’una ciutat cubana, però no em negareu que sona perillosament agressiu.

Un barri com el dels Penitents on s’inclou el carrer dels Penitents i fins i tot un barranc del mateix nom, convida més aviat a la mortificació. En canvi, de referències directes a la mort no n’he sabut trobar, si exceptuem el carrer d’Aigüesmortes al barri del Besòs i el passatge dels Camps Elisis, en ple Eixample, en un aspecte més positiu. A la Vall d'Hebron el carrer Plutó commemora el déu de l'ultratomba. També els cementiris d’Horta, Sant Gervasi, Sarrià i Collserola tenen via que els anomena, però aquí el bateig és més funcional que no pas premeditat.

Satisfaccions menors són un carrer dedicat a Perot lo Lladre, bandoler que té el privilegi de ser citat per Cervantes a la segona part del seu Quixot. No he trobat Calvari, però sí Gòlgota al barri de Vallcarca. Tots els «dolors» del nomenclàtor corresponen a senyores que s’anomenen així, o sigui que tampoc em serveixen com a testimonis d’una toponímia que vol castigar-se. Com a catàstrofes, he vist un Diluvi, suposo que universal, a Gràcia; però cap allau, ai las!

M’hauré de rendir a l’evidència que una població que vulgui mantenir alta l’autoestima no es pot permetre batejar els seus carrers amb noms depriments i poca-soltes. Això és el que hi ha a Barcelona, mentre no se’m demostri el contrari. Però m’agradaria demanar als reis d’Orient que, igual com hi ha un carrer de la Virtut, n’hi hauria d’haver un dedicat al Vici i potser a cadascun dels set pecats capitals.