A la meva biblioteca

A la meva biblioteca, que no és meva però que sí que és la que em correspon per proximitat i districte, abunda un públic adult i tirant a vell. Tenen pinta de víctimes irrecuperables de l’atur o de jubilats a punt de l’enderroc. Tots constitueixen evidentment una nosa a casa seva i les senyores respectives els han aviat a fer mal a la biblioteca de proximitat per evitar calamitats majors. Els més cultivats se’ls reconeix perquè llegeixen revistes d’història («Sàpiens", «Historia y Vida», «Ricardo de la Cierva, ese hombre") i diccionaris sobre les 1.000 millors pel·lícules de la història del cinema. Els més bel·licosos es disputen la premsa del dia com els voltors la carronya d’un isard. El més decrèpit de tots s’atalaia cada dilluns sobre un ignominiós diari esportiu i cada dilluns temo per la seva vida catatònica (a la qual tanmateix sobreviurà). Un iaio repeteix innombrables vegades un itinerari de vint metres de vaivé rectilini, feixugament, com si anés en sabatilles (em fa pensar en un lleopard a la seva gàbia, però potser només segueix els consells del seu cardiòleg). Un senyor saluda, just abans de seure al meu davant, per això l’adjectivo com a «senyor». Un morè, atractiu, tatuat, i a la trentena llarga —hem coincidit massa dilluns consecutius— menja un entrepà de tonyina i renega en veu alta per culpa dels seus auriculars de línia blanca. Sospito que és un ionqui bipolar. Trenta joves (i un inca maduret) només venen aquí perquè hi ha wi-fi gratis i endolls. Les alegries de les biblioteques públiques. Assegureu-vos que no he escrit «púbiques».