Presentació (relat inacabat)

[Fa anys que aquest fragment s'arrossega pel meu ordinador. Ja no recordo cap a on s'adreçava el relat. De moment només condueix a la frustració. Avisats quedeu.]

He arribat a Puiglavenc amb un retard considerable, potser perquè el cony de poble és massa remot pel meu GPS o, si no, és que tenia el cap a una altra banda i no m’hi he fixat prou a seguir les seves indicacions. En condicions normals hauria patit per la impuntualitat, avui francament tant se m’en fot. En Ferriol, com era d’esperar, feia llargues gambades davant de l’ajuntament. Devia haver estat pensant que en el darrer moment li havia fallat. Si tan preocupat estava, que hagués trucat l’Eva, que darrerament els veig molt compenetrats.

Ni sé si m’he excusat: ell m’estirava de la màniga cap a un carrer lateral que conduïa als afores. Hem entrat al molt descriptible edifici de l’escola municipal. A l’aula habilitada com a sala d’actes hi devia d’haver una trentena de persones. Pot semblar una audiència considerable, però en un lloc com Puiglavenc, on l’esdeveniment més interessant de la setmana és la visita del peixater els divendres, qualsevol canvi en la rutina és benvingut. Camí de la taula que presidirà l’acte m’han presentat diverses persones. Dedueixo que són les autoritats locals (alcaldessa, mossèn, mestra) més una representant de l’editorial, una mica mústia pel canvi d’aires. He encaixat mans i fet petons a galtes gelades (ningú no ha pensat a encendre l’estufa?) i he segut a la cadira escolar que m’han indicat, disposat a enfrontar-me a aquestes dues dotzenes i mitja de mirades endormiscades sense cap intenció de desvetllar-les.

Algú, potser la batlle, comença a parlar a la meva esquerra. No l’estic escoltant. No em trec del cap la trucada de l’Eva ahir a la nit. Intencionada o casual? Sabia que aquesta tarda seria amb en Ferriol al seu poble? No recordo haver-ho mencionat, no és la mena d’activitats de les que faci gaire publicitat, un compromís entre en Ferriol i jo, no és com per presumir-ne… L’Eva no serà capaç de ser tan puta.

Percebo el silenci que ha aterrat a la sala d’actes. Dedueixo que ha arribat el meu torn de paraula. Remeno els meus tres fulls de notes que fa hores que he decidit que no faré servir, estossego per bandejar la raspera, i començo:

—Amigues, amics, és per a mi un plaer immens trobar-me en aquest encantador poblet de Puiglavenc —poble infecte, esborrat de qualsevol mapa digne de ser-ho, anomenar-lo “poble de vaques” seria injust per a les vaques, agrupació de quatre cases i tres cabres necessitades de veterinari seria més adequat— per presentar el darrer llibre de contes del vostre conterrani i —fins ahir nit— amic meu, Ferriol Lloberes. Conec en Ferriol des dels temps de l’escola i puc afirmar amb coneixement que, tot i que va abandonar el seu Puiglavenc natal a una edat primerenca, mai no va oblidar la saba de les arrels que és la font de la seva inspiració. Quantes vegades, al llarg dels nostres —interminables— anys de carrera, em va parlar de Puiglavenc, dels seus sots feréstecs, de la magnitud de la seva tragèdia, i les seves tombes flamejants…

No és que l’Eva em truqui tan sovint, però que ho fes precisament ahir a la nit, just abans del dia de la presentació… Que havia assistit a una reunió de sondeig per endegar una nova revista cultural online, em digué. Havien estat establint una llista de col·laboradors possibles i algú va mencionar el meu nom per contribuir a la publicació, en qualitat de crític literari. Llavors algun altre, sempre segons la versió de la meva suposada amiga Eva, havia suggerit en Ferriol com a possibilitat alternativa.